Conten que una patrulla de soldats sorpresos per una gran tempesta de vent i neu als Alps suïssos perderen tots els materials, inclosos mapes i brúixoles. Desorientats, el desànim els envaí i no sabien cap a on caminar. Sorgien propostes que altres rebutjaven per por que fos un rumb equivocat i allunyar-se encara més del destí. Desanimats i atordits cada vegada estaven més abatuts i sense energia.
Ho donàvem tot per perdut quan un d’ells, a una butxaca, trobà un tros de mapa rebregat: «Salvats!». Gràcies al tros de paper identificaren un pas de muntanya al costat d’una cresta. Ja tenien una direcció a seguir!
Van treure forces d’on no n’hi havia i es posaren en marxa fins a arribar a una zona habitada. Immediatament, van ser traslladats a l’hospital de Berna.
Passats uns dies i ja recuperats, van mostrar el bocí de mapa que els havia fet de guia. Analitzat per experts van concloure que es tractava d’un fragment de mapa ... dels Pirineus!
Per què van trobar la direcció correcte enmig d’un mar blanc si el mapa no era el correcte?
En diferents ocasions he plantejat tal interrogant a grups d’infants d’entre 7 i 12 anys després de relatar-los els fets. D’entrada sempre han quedat desconcertats, però amb temps i diàleg ordenat, han aportat intuïcions i deduccions que assenyalaven condicionants claus coincidents amb els apuntats per experts com K. Weick, reconegut analista de les conductes humanes en situacions extremes com la que acab d’explicar o el conegut accident als Andes, l’any 1972, en el que van sobreviure setanta-dos dies en condicions dramàtiques a 3.500 metres d’altitud.
Té molt d’interès llegir les anàlisis que ell va fer després d’entrevistar repetidament als membres del grup i reconstruir el viscut en aquestes situacions extremes:
En primer lloc, considera un factor clau «el mapa» que creien correcte perquè els va fer capaços d’abandonar la paràlisi i començar a escrutar el terreny descobrint així algun escanyall. Observant i contrastant amb el mapa van començar a trobar sentit al que veien. El goig de descobrir indicis i el sentit de l’entorn els féu capaços de prendre decisions i es posaren en camí!
Segon, un cop partits, anaven analitzant els imprevistos. No van plantejar-se la ruta com una veritat definitiva sinó que l’anaven contrastant amb la realitat i així, sense entossudir-se amb la decisió inicial, adaptaven la ruta al que es trobaven.
Tercer, en Weick considera bàsic, per mantenir la cohesió, que tots els membres del grup sentin ateses les seves necessitats bàsiques i es cuidi el bon ànim col·lectiu.
Quart, també assenyala que el camí i la vida mateixa sovint són borrosos i apareix la incertesa que tant ens pot desgavellar. Cometen menys errors qui són capaços de conversar serenament perquè la lucidesa és un bé que neix mancomunat.
L’anàlisi d’aquesta història es pot transposar quan ens referim a les famílies i l’educació. Els pares i les mares no es troben davant un desert, sinó al contrari front un paisatge desordenat de propostes, de promeses i d’amenaces... Hi ha qui, amb molta retòrica, però sense cap solvència, aprofitant-se de la ignorància molt generalitzada en matèria educativa, fa creure que qui els escolti criarà infants espavilats i feliços.
A més, les prioritats establertes dificulten als progenitors disposar del temps necessari per mantenir un ambient assossegat a casa i cuidar bellament als seus infants. L’entorn amenaçant de la crisi d’habitatge i mediambiental pertorba el sentiment de seguretat necessari per a una educació ben orientada. La permanent crisi social i política, l’extensió generalitzada de l’individualisme, etc. contagien la percepció d’un creixent guirigall col·lectiu.
Weick ens proveeix de propostes ben útils: a) Per no quedar paralitzats i posar-se en camí: identificar objectius a curt, mitjà i llarg termini. b) Adaptar-se a les circumstàncies sense abandonar els objectius. Aturar-se sovint a conversar construint pensaments, sentiments i emocions per després prendre decisions. c) Cuidar la bellesa, la serenor i l’alegria a la vida familiar. Afavorir la cura de la vida interior... d) Fer una vida familiar nuclear i extensa connectada culturalment. Teixir amistats valuoses. Cantar plegats. Exercir la cooperació, forjar la lucidesa i protegir a qui ho necessiti.
Aquells van sobreviure accidentats i perduts en condicions extremes i sense més recurs que el seu estat d’ànim i la fortalesa del grup. A noltros ens bastarà per travessar els temporals sense caure per la borda.