Deixo escrit aquest article el mateix dia en què ha començat el conclave. Demà m’absento per un viatge, i no em sorprendrà que, quan es publiqui diumenge, ja tinguem un nou papa. Però això no em desdiu d’escriure el que penso en aquests moments, des d’una mirada creient, esperançada, i compromesa amb la línia de renovació eclesial que ha representat el papa Francesc. Que l’elecció que en resulti del conclave em satisfaci o no, té poca importància.
Com a catòlic que s’ha sentit plenament interpel·lat pel seu testimoni i el seu ensenyament, visc aquest moment amb emoció continguda. No estem només davant una nova elecció; estem davant una cruïlla. Després d’onze anys intensos, amb un pontificat que ha sacsejat les estructures i, sobretot, els cors, arriba el moment de discernir si la nostra Església continuarà caminant en clau d’obertura, proximitat i misericòrdia, o si es replegarà en les seves pròpies pors.
Aquest conclave té una naturalesa peculiar. No hi ha un favorit clar. No hi ha un duel entre grans corrents. I això, tot i que per alguns pugui ser senyal de confusió, jo ho interpreto com una oportunitat per escoltar millor l’Esperit. Perquè, quan no hi ha una batalla política preconfigurada, pot aparèixer la sorpresa. I és en les sorpreses on sovint actua Déu.
La diversitat del col·legi cardenalici actual és una de les herències més valuoses de Francesc. Ha fet cardenals en llocs inèdits, donant veu a comunitats que fins ara havien estat oblidades. El fet que hi hagi cardenals de Tonga, Haití, Tailàndia o Mongòlia no és només una qüestió estadística. És una afirmació profètica que l’Església ha de deixar de mirar-se només des de Roma, París o Nova York, i començar a veure’s des dels marges.
Aquest és el primer conclave on els europeus no representen ni tan sols la meitat dels electors. I, tanmateix, molts dels noms que sonen com a papables continuen sent occidentals. Aquí veiem el pes persistent d’un imaginari antic, que encara associa el lideratge espiritual a unes coordenades geogràfiques i culturals molt concretes. Però potser és hora que trenquem aquest esquema. Perquè la veritable universalitat no consisteix a incloure els altres en el mateix centre de sempre, sinó a descentrar-se.
Com ha dit tantes vegades el papa Francesc, «la realitat es veu millor des de les perifèries». Des d’aquells llocs on la fe es viu amb radicalitat, on les comunitats cristianes són petites però profundament arrelades, on l’Evangeli no és només una doctrina sinó una necessitat vital. És allà on pot néixer un nou lideratge espiritual.
Aquest conclave tampoc no es desenvolupa en un clima serè. Hi ha pressions polítiques explícites, com la grotesca imatge de Donald Trump disfressat de papa, amb el seu habitual to provocador i manipulador. Però més greu encara són les ingerències subtils, les pressions econòmiques, els intents de condicionar la decisió des d’interessos que res tenen a veure amb el Regne de Déu.
L’Església ha de ser lliure. Ho diu el jurament dels cardenals abans de votar. Ho diu l’Evangeli. I ho demana el nostre temps, que necessita una veu profètica, no una institució al servei del poder. Ja n’hi ha prou de papats que tranquil·litzin les elits o que busquin complicitats amb governs. El món d’avui ens demana una Església capaç de denunciar la injustícia, defensar la vida, i construir pau.
Quan el papa Francesc va ser escollit, el 2013, va obrir finestres que estaven tancades des de feia dècades. Va parlar de sinodalitat, no com una tècnica de govern, sinó com una actitud espiritual. Va recuperar la centralitat de la misericòrdia, no com una excepció, sinó com la norma. Va posar la missió al centre de tot: una Església en sortida, no preocupada per conservar, sinó per anunciar.
Aquest camí, però, no ha estat fàcil. Ha trobat resistències. Ha estat sovint incomprès, fins i tot ridiculitzat. Però ha deixat un rastre inesborrable. Milions de creients s’hi han sentit reconeguts. Molts que havien marxat de l’Església hi han tornat. D’altres, que no hi havien trobat mai el seu lloc, han descobert que hi havia espai per a ells.
Ara, aquest procés no pot quedar interromput. No podem tornar a l’Església de l’autoritarisme, de la por, de la litúrgia com a escenografia i no com a pregària. Cal un papa que continuï aquest camí, amb fidelitat creativa, amb discerniment i amb coratge.
El món que hereta el proper papa és un món ferit. Ferit per guerres, per desigualtats extremes, per la crisi climàtica, per la desesperança. L’Església no pot callar. El nou papa haurà de ser una veu clara en defensa de la pau, com ho ha estat Francesc davant la guerra d’Ucraïna i altres conflictes silenciats. Haurà de defensar els pobres i denunciar les estructures econòmiques injustes. I haurà de ser un papa ecològic, que porti endavant la conversió integral de «Laudato si», no com un text més, sinó com una brúixola per a tot el poble de Déu.
La temptació de tornar enrere és real. Hi ha qui voldria clausurar el sínode, tancar la reflexió sobre el paper de les dones, silenciar les preguntes incòmodes. Però aquesta temptació és contrària a l’Esperit. Jesús mateix no va tancar mai els camins. Dialogava, acollia, escoltava. L’Església no pot tenir por del discerniment. El pròxim papa haurà de ser, sobretot, un home de fe profunda, capaç de confiar en el poble fidel, i de caminar amb ell.
No sabem qui serà escollit. No sabem si durarà molt el conclave o si l’Esperit inspirarà un acord ràpid. Però el que sí sabem és que Déu continua guiant la seva Església. I que, com va dir el papa Joan XXIII, «no són les tempestes les que fan naufragar l’Església, sinó la manca de sants».
Preguem perquè el nou papa sigui un d’aquests sants: humil, valent, proper, compromès. Un pastor que continuï posant el pobre al centre, que parli amb el cor, que no tingui por dels poderosos i que sàpiga somiar una Església amb les portes obertes. Perquè, com deia Francesc, «Déu no es cansa mai de perdonar. Som nosaltres els que ens cansem de demanar perdó».