A principi de mes es va fer públic que el coneixement de la llengua catalana, quan encara era un requisit, no va afectar el procés d’estabilització per concurs oposició del personal sanitari. Per a mostra, un botó: no va quedar deserta cap de les 803 places d’infermeria ja que la gran majoria dels candidats van acreditar el coneixement exigit i la resta van poder-se acollir als dos anys de moratòria per aconseguir-lo, tal com preveia el Decret 8/2018, de 23 de març, pel qual es regula la capacitació lingüística del personal estatutari del Servei de Salut de les Illes Balears.
D’entrada podem estar satisfets perquè aquestes dades demostren que la gran majoria de professionals sanitaris són conscients que el coneixement de la llengua pròpia i oficial del territori on fan feina és necessari. Aquest coneixement implica una millora fonamental en l’atenció al pacient, a més de ser un dret fonamental d’aquest. També posa de manifest, evidentment, que el col·lectiu sanitari va assumir sense més emperòs les condicions d’accés al lloc de feina desitjat. Per tant, celebram que el sentit comú (o el pragmatisme, si voleu) s’imposés per damunt d’altres interessos que no tenen res a veure amb la millora sanitària ni assistencial.
Ara bé, aquesta satisfacció no pot amagar una altra realitat gens agradable: la manipulació i la falsedat amb què ha actuat el Govern de Prohens i companyia. En aquest sentit, compartim la valoració feta per Antoni Llabrés, president de l’OCB, en una entrevista recent: «Era una mentida que el català fos un obstacle. El motiu de l’eliminació del català era ideològic».
Les dades fetes públiques pel propi IB-Salut desmenteixen, per tant, les declaracions fetes pels màxims responsables polítics del govern autonòmic. És el que passa quan s’actua de manera esbiaixada, des de la visceralitat i des dels interessos partidistes. Els bons governants, en canvi, són aquells que actuen tenint sempre en compte l’interès general, el bé comú i el respecte als drets (també lingüístics) dels seus ciutadans.
Seria molt desitjable que en prenguessin nota i que deixessin d’estigmatitzar la llengua catalana com si fos la causa de tots els mals. És ben necessari avançar cap a un model de societat més madura, més conscient i més respectuosa que desmunti el fals binomi llengua catalana-problema. En qualsevol altre lloc seria inconcebible que la llengua pròpia d’aquell territori fos considerada un inconvenient, una nosa, per part de cap grup polític o col·lectiu que pretengui ser seriós i civilitzat.
La llengua catalana és una eina de comunicació que empram milions de persones cada dia i que es mereix tot el reconeixement i el prestigi, especialment per part de les institucions públiques que, d’acord amb l’Estatut d’Autonomia (vegeu art. 4), tenen l’obligació de garantir-ne l’ús normal i oficial. Per tant, ideologies al marge, tots els governs han de contribuir a la seva normalització i promoció fins arribar a la igualtat plena de les dues llengües oficials quant als drets dels ciutadans.