Trenco dies de silenci on he viscut en un embús de perplexitats i esglais davant l’horror del què està passant a Gaza. Sentint-me petit, he afegit la meva veu escrita i el meu crit al carrer per mirar d’aturar aquesta barbàrie. Un dolor punxegut al cor s’incrusta com un bala fabricada a EU o USA. Estic una mica més mort.
El teixit humà s’esquinça; s’obre una ferida, brolla la sang i el crit que precedeix al silenci i la putrefacció d’un cos destruït, es barreja amb el foc i les cendres de l’extermini total del poble palestí. Aquests cossos assassinats són les llavors de la por que sembren els criminals a la terra de conreu de la indiferència muda.
I Europa calla, consent, és còmplice dels genocides; els països «civilitzats» fan negocis amb armes i vides humanes. La vella Europa repapieja, s’ha tornat rondinaire i parla sola, en un alzheimer progressiu i irreversible d’oblits dels drets humans més fonamentals. Els principis fundacionals d’Europa s’han quedat en una mascarada de hipocresies i posturetes diplomàtiques inútils. Mentrestant, milers de morts i destrucció a Gaza.
Un monstre de despatx governamental dona l’ordre de disparar una pluja de míssils i canonades contra una ciutat indefensa, contra hospitals, escoles, cases amb gent a taula, mercats desproveïts. L’odre l’executa un paio que, menjant-se un entrepà, polsa un botó. El general fa una rialleta mentre un polític el felicita amb medalles i copets a l’esquena.
I Europa? La veritat, veient aquest circ ranci d’animals polítics ensinistrats i mercaders xucla-sangs, fan ganes de no ser europeu, no m’hi sento. Quina vergonya aquesta Europa! Tinc molt clar que hi ha gent honesta que treballa per la solidaritat, el clima i la pau. Són casi invisibles si no surten al carrer i fan –fem- cucs de gent clamant justícia.
Dins un forat, entre les runes un franctirador fa recompte del dia: tres nens, dues filletes, dues dones, dos avis despistats, tres homes que remenaven entre les runes i un cotxe de la Lluna Roja que devia transportar terroristes. Total...
A la costa d’Europa han afinat l’apropament d’una pastera, una barqueta a la deriva. Els guardacostes hi troben, erta de por i fred, la Declaració Universal dels Drets Humans que incompresa, fugia de la guerra. Per il·legal, l’han repatriat a un país ignorat... potser Gaza.