Al meu darrer article del passat diumenge vaig afirmar que Marga Prohens no representa una aposta de renovació sinó una estratègia de resistència política. Bàsicament, perquè ha optat per conservar el poder assumint les exigències de Vox com a moneda d’estabilitat.
El pacte pressupostari amb l’extrema dreta ha implicat, al meu entendre, cessions profundes en tres àmbits clau: la llengua, amb la desnaturalització de la immersió i la marginació del català; la immigració, amb polítiques reactives i estigmatitzadores; i la memòria democràtica, amb la derogació d’una llei construïda des del consens. Aquest conjunt de decisions no reflecteixen una visió de futur, sinó una política orientada al control intern i a l’acceptació tàcita d’un gir regressiu. Prohens, com Feijóo, ha prioritzat la supervivència política a curt termini, encara que sigui a costa dels valors que han garantit la convivència i l’equilibri institucional a les Illes.
Davant d’aquest escenari, i sense minimitzar la responsabilitat directa de Prohens i del PP, cal obrir un espai per a una reflexió fent una pregunta que pot resultar incòmoda: Podia el PSOE, tot i estar a l’oposició, fer alguna cosa per evitar aquest desenllaç? La pregunta no és ni retòrica ni pretén ser oportunista. Apunta només a una responsabilitat que, sense ser principal, tampoc és del tot inexistent. I això perquè quan es tracta de protegir valors estructurals d’una societat, cap partit que es consideri constitucionalista no pot limitar la seva actuació a esperar exclusivament el desgast del rival.
Després de les eleccions, amb una presidenta en minoria, el PSOE va optar per una oposició frontal i sense concessions. Lògica des del punt de vista partidista i comprensible ideològicament. Però aquesta estratègia ha tingut costos molt concrets per a la ciutadania. Per això considero legítim preguntar-me si una actitud més dialogant, sense necessitat de cedir els principis, hauria pogut evitar l’entrada de Vox en la presa de decisions fonamentals.
El precedent del desembre de 2024 és revelador. Davant l’aprovació per error d’esmenes de Vox a la llei de simplificació administrativa, el PP es va veure obligat a recórrer al PSOE per revertir-les. El PSOE hi va accedir, i a canvi es va preservar la Llei de Memòria Democràtica. Aquesta operació demostra que el diàleg estratègic és possible, fins i tot entre partits confrontats.
Aquesta manca de voluntat de trobar espais compartits contrasta amb la decisió del mateix PSOE de facilitar la investidura de Mariano Rajoy l’any 2016. Aquella abstenció, que va costar el càrrec a Pedro Sánchez (un dels polítics més hàbils que té Espanya, però també dels més intransigents), va ser una mostra de responsabilitat institucional per evitar una tercera repetició electoral. Per què aquest sentit de responsabilitat no es va activar a les Balears? Per què no es va explorar una abstenció condicional per permetre un govern del PP en solitari, amb acords puntuals i clàusules de salvaguarda per a les grans qüestions que ara s’han malmès?
Acordar no vol dir cogovernar. Cedir en la forma no és cedir en el fons. El PSOE podria haver condicionat el seu suport puntual a la defensa del model d’immersió lingüística, al respecte per la memòria democràtica i a una política migratòria ambiciosa i humanista. No calia entrar al govern ni avalar la totalitat del programa del PP. Només calia tenir clar quins eren els límits que no es podien traspassar i actuar amb intel·ligència estratègica per protegir-los.
Aquesta actitud s’hauria pogut traduir en un suport tàcit però decisiu a iniciatives puntuals, establint una nova cultura institucional basada en la responsabilitat compartida. En lloc de confrontar des de la distància, es podria haver influït des de la proximitat crítica. En altres paraules, exercir una oposició útil. Una oposició que, en moments excepcionals, és capaç de posar l’interès general per damunt del càlcul partidista.
La renúncia del PSOE a jugar aquest paper no són bones notícies per a la política ni per a la societat, sobretot quan l’espai que no ocupa la centralitat democràtica l’ocupa l’extremisme. Perquè quan el centre no arbitra, el radicalisme marca les regles. Això és exactament el que ha passat a les Balears: Vox ha imposat l’agenda, no per força, sinó per absència d’una alternativa negociada i viable.
Desconec si el PP de Prohens hauria accedit a dialogar amb el PSOE i, per tant, no puc assegurar que el que jo estic reclamant en aquest article hauria estat possible, però crec que els socialistes haurien d’haver intentat encarnar una funció de contrapès responsable, garantint que determinades línies vermelles no es creuessin, sense necessitat d’embrutar-se les mans ni perdre coherència. Aquesta funció, tan pròpia de la maduresa democràtica, és la que sovint manca quan els partits es tanquen en la seva trinxera ideològica.
Aquest és el nucli de la reflexió que he volgut fer en aquest article amb el qual no pretenc —ni fer-hi prop!— criminalitzar el PSOE, sinó tan sols preguntar-me en veu alta si, amb una mica més de flexibilitat, no hagués contribuït a salvar els consensos fonamentals. I si aquesta flexibilitat no sols no hauria estat una renúncia sinó, ben al contrari, una manera d’enfortir la democràcia.
Salvar l’essencial és, de vegades, més important que tenir la raó absoluta. I la política, si vol estar a l’altura del seu temps, ha de saber distingir quan cal oposar-se amb contundència i quan cal oferir una sortida per evitar mals majors. El PSOE ha deixat escapar una d’aquestes ocasions. I, mentre es prepara per reclamar responsabilitats a la senyora Prohens per la seva política, potser també seria desitjable que fes una revisió profunda sobre les seves omissions.