Quan veus que el teu país no és cap líder mundial en polítiques anticorrupció i observes com cau al lloc 46 de l’Índex de percepció de la corrupció de Transparency International, la pitjor posició dels últims trenta anys, comences a preguntar-te: Com pot ser que no caigui el govern? Què més ha de passar, a part del que ja sabem?
Primer exemple: El cas Begoña Gómez: La dona de Pedro Sánchez és investigada per presumpte tràfic d’influències i corrupció privada. Segon: El cas de la Diputació de Badajoz: David Sánchez, germà del president, està processat per presumpta prevaricació i tràfic d’influències. Tercer: El cas Koldo: José Luis Ábalos, exministre de Transports i ex mà dreta de Sánchez, és investigat per la seva suposada implicació en l’adjudicació irregular de contractes durant la pandèmia. Quart: El cas Mediador: Exdiputats socialistes a les Illes Canàries estan acusats d’oferir favors en la contractació pública a canvi de suborns, obsequis i favors sexuals. Cinquè: La trama dels hidrocarburs (The Aldama’s Show): Una xarxa de frau fiscal del sector dels hidrocarburs que suposadament va defraudar més de 154 milions per impagament d’IVA. I sisè i més recent. El Tribunal Suprem ha acordat processar el fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz («De quién depende la Fiscalía? Pues eso»), per un presumpte delicte de revelació de secrets. Deixarem els exemples aquí.
EN RESUMITS COMPTES, per mor de les escomeses judicials que envolten l’entorn més proper del president del Govern, la política espanyola es troba ara mateix en un moment d’altíssima conflictivitat institucional, la qual cosa ha generat un desagradable clima de desconfiança i polarització en la ja desconcertada opinió pública. Però, com atallar-ho quan el dit president és un manual de resistència i resiliència herculi? Podem llegir editorials, òbviament conservadores, com estableixen paral·lelismes entre el «sanchismo» i altres governs, de pràctiques autoritàries, com el «kirchnerismo» a l’Argentina, suggerint que Sánchez ha adoptat obertament un model de poder que prioritza la supervivència política sobre l’ètica i la transparència tot abraçant-se a la corrupció sistemàtica. Ja vaig parlar del perfil psicològic del resident a la Moncloa.
Potser, la solució a tot això podria passar per unes eleccions anticipades a fi d’abaixar la flama d’aquesta desconfiança i quasi violenta polarització, no és cap disbarat, recordant els casos que he citat de suposada corrupció. Però quina és l’alternativa tangible per derrocar Sánchez si aquest no convoca eleccions? La moció de censura? Sí, és clar, però Pedro Sánchez suma ja, tranquil·lament, set anys en el poder sense despentinar-se i tot just li ha sortit una cana. Per què? La resposta no és gens complicada: Perquè els partits d’esquerres mai no seran tan contundents i categòrics amb la corrupció dels seus companys esquerrans com ho són amb els corruptes de la banda dretana (i viceversa, exactament igual); per tant, la suma no dona, és una qüestió de pura aritmètica (ho té fotut, Sr. Feijóo). I, al·ludits partits, en principi, mai no forçaran la caiguda d’un govern d’esquerres, encara que estigui podrit i ens resulti fètid, per així facilitar el poder a la dreta (recordo ara allò de «La derechona» bressolat per Umbral i emprat per Guerra). Només hi ha una incògnita en aquesta equació que no està resolta, ni pel mateix Sánchez (i que molts no veuen i que el converteix, i ens converteix a tots –encara que aquest seria un altre tema- en segrestats): La dreta nacionalista mai farà tractes allà on hi hagi Vox... si no fos que en treguin profit. I hi ha moltes maneres de treure profit.
Aquest profit el traurien si Junts o el PNB, o ambdós, arribessin a la conclusió, intel·ligent encara que ho pugueu veure retorçut, facilitant un govern del Partit Popular tot sol o, millor fins i tot -per aquesta jugada maquiavèl·lica- del Partit Popular i Vox, perquè, sens dubte, això remouria exponencialment les entranyes de l’independentisme a Catalunya i/o a Euskadi. De fet, seria la manera de treure suc a la famosa amenaça de: «Ho tornarem a fer!». Quina altra conjuntura política pot fer pujar tant el suflé, el mateix que va portar-nos al referèndum il·legal d’1 d’octubre, que un govern en el qual hi formin part els incondicionals d’Abascal... o d’Ayuso? És una pregunta retòrica. La resposta tots sabem que és: Cap.
Compte, doncs, Pedrito, que no tens un govern sostingut exclusivament de progressistes. PNB, i sobretot Junts, són dos dels partits més de dretes que conviuen dins la nostra tolerant democràcia (tolerant perquè tolera els que rebutgen Espanya i la democràcia mateixa). Hi ha, pel cas que ens ocupa avui, un refrany molt adient i que diu: «Mantingues els teus amics a prop, però els teus enemics més a prop encara». Ja sé que no cal recordar-li al president perquè ho té tot controlat donat el teu perfil psicològic, però el nacionalisme no és de fiar, va amb qui més n’hi aboca, i mai no en té prou.
Girem, però, la pregunta cap a la dreta: Us convé un nou 1 d’octubre? La pregunta torna a ser retòrica. La resposta us la deixo botant i... retroalimentant-se.