Mentre vaig descabdellant el fil d’aquestes paraules estojades dins el calaix del meu cap, vaig sentint com, lletra a lletra i del no res tangible, va sorgint un tapís d’idees amb puntades de tinta. Fins i tot, puc somiar amb catifes de paraules voladores o en teranyines com llençols al sol, orejades per les petites bufadetes d’un zèfir menut.
Gaudeixo de la meva miqueta de pastís del Paradís que és aquesta illa. Els ocellets, sobreposant el seu siular a l’enrenou dels cotxes, són el fil musical de les passejades matineres i els arbres són com altaveus de simfonies clàssiques i bastants raps contestataris. Convé no callar i expressar-se.
Una buguenvíl·lia que s’enfila per les parets, s’ajeu en colors violacis i verds. Les ombres assuaveixen la pell del dia que, a poc a poc es va encenen, les hores cremen al caliu i els instants comencen a suar. Un murmuri d’ones i els xops! dels banyistes, fan que el litoral sigui literalment musical. Una tonada que refresca i... tota la pesca.
No puc evitar plantejar-me si les paraules fins ara abocades, són només un vel per evitar parlar de realitats més crues i sagnants; molt a prop d’aquest Paradís. Queda clar que no ho puc evitar, perquè quan hi pens, tot jo trontollo d’infinita tristor i, per dignitat i decència, em rebel·lo i escric lletres mudes que, en realitat, són crits de justícia en el desert de la indiferència còmplice d’assassins múltiples i públics.
Molt a prop del meu cor, a tocar, tinc un territori terrestre i lunar, una terra massacrada en un espectacle esgarrifós televisat de runes i morts de guerra i morts de gana. Aquest és un espai bíblic de llocs sagrats violats per energúmens i carnissers sionistes que, després de la feina d’extermini rutinari, se’n van a sopar amb la família.
Tant de bo existís un Judici Final i un Infern que d’alguna manera facin justícia, però, no n’hi ha prou, això s’ha d’acabar ja. Als morts no els ressuscitarà la justícia divina i Palestina té el dret de viure en pau per fer-se el seu Paradís de vida. O no?