En el passat article, si ho recorda-ho, vàrem deixar aquell escolar o sacristà, que es disposava a fer-ho tot ben net. Ara bé, tornarem a recordar el comiat de na Guida, que havia partit cap a casa seva, però quan arribà a l’indret del pla d’en Vidal, en lloc de seguir cap a casa, girà resolta cap al carrer de cal Rector. Amb la idea d’entrar a ca na Maria, vesina de la rectoria, pensant que ella sabria què dimonis hi havia de nou, que preocupava el seu vesí fins al punt de saludar-la just just, quan s’havien trobat pel carrer.
UN ALTRE XAFARDERISME. Bon dia. Que ja esteis aixecadets? Nosaltres també, gràcies a Déu. Vol dir que ara passava i he dit m’he d’aturar a veure na Maria, que fa temps que no l’he vista. Hola Guida... Mira, ara volia fondre un poc de calç per fer es baixos de s’enfront, Estimada, no vull que aquest senyor ho trobi tot brut. Idò, que hi ha res de nou? Quin senyor? O no ho saps! No he sentit dir res. Na Maria coneixia prou bé na Guida. Per tant va veure que la seva ignorància era falsa. I atracant-se a ella, li va dir fluixet: Diuen que la setmana que ve vindrà el Bisbe! Què dius ara! Que ve el Bisbe? Estimadeta, jo no sé res de res, un dia caurà es campanar i no m’entambré. Estic a ca nostra i no me’n paix de res... Ja no hi tenia res més a fer en aquella casa, amb un comiat senzill de na Maria, tota satisfeta sortí al carrer.
Així era el xafarderisme i els comentaris del carrer, dels pobles petits en temps passat; avui arreu de Menorca, açò s’ha perdut molt, perquè els pobles han crescut i els seus habitants tenen més cultura, però moltes vegades, ho tenim bo de fer «d’un pet, fer-ne mil esquerdes», perquè sempre n’hi ha que saben més de cals altres que de casa seva mateix.
SA NETEJA DE LA SAGRISTIA. En Llorenç, feia un poc de tot, a l’església, tocava les campanes, servia la missa i passava es plat. Era ja un home granat i es pot dir que tota la vida havia donat una mà d’ajuda a l’església. Aquests dies, enfeinat feia neteja. Volia fer una passada per tot, abans del dia 15, senyalat per la visita del Bisbe. Aquell matí, més ben dit aquell migdia, feia net i llevava pols per dins la sagristia. Obria calaixos i armaris posant ordre per tot arreu.
Amb açò va obrir l’armari on guardaven es vi de dir missa. En Llorenç passà el padaç en el bòtil del vi, se’l mirà a contra llum el posà al seu lloc i tancà l’armari. Semblava que no havia quedat satisfet, perquè un minut després tornà obrir el moble. Dret allà davant, amb l’armari obert, tornà agafar el bòtil i se’l tornà mirar contra llum, per estar segur que no hi havia quedat gens de pol. Però sembla que la seva idea era una altra.
El destapà i ensumà el contingut. L’oloreta el dugué a perdre ja que sense encomanar-se a ningú, se’l posa a la boca fent un bon cabí. Degué trobar que era bo, perquè amb el cos inclinat cap enrere i la mà esquerra al costat, a l’altura de la cintura, fent la gerra, per aguantar l’equilibri, tornà testar aquell bé de Déu. Així el trobà es rector, quan de sobta entrà a la sagristia.
Per amor de Déu, Llorenç , què fas? Què faig? Idò, el que vostè m’ha dit, net, ben neta la sagristia, que ve el Bisbe!
Així acaba aquesta narració, que he tret del capítol de la pàg. 47, del llibret titulat «Paisatges i Personatges de Migjorn Gran». Ara bé, el títol de la narració, és «La visita del Bisbe». No és el que he posat en aquests dos articles, que he compost i recopilat, perquè he volgut donar més vida en els antics comentaris d’un altre temps, però sense llevar el contingut de la narració de l’autor. Esper haver estat encertat, i que els llegidors del nostre Diari MENORCA passin una estona entretinguda. Fins un altre dia, si Déu vol.