«IES Joan Ramis». Octubre de 1974. Aula 22. Inici de curs. Classe d'Història. El professor comença el seu camí mostrant-vos una moneda. «Durant aquest any farem un llarg recorregut pels grans esdeveniments que ha protagonitzat l’ésser humà, per arribar finalment a aquest moment, per entendre el que és obvi: que, darrere de cada succés -justificat amb grans paraules com les de Pàtria, Déu, Llibertat, etcètera- sempre hi ha simplement una moneda, un interès econòmic» -assenyala-. Juny de 1975. Aula 22. Darrera lliçó. El mateix professor vos mostra la moneda. «Què?» -pregunta-. I tots assentiu amb certa amargor...
Sovint has recordat aquesta anècdota alliçonadora, una variant del conegut «tant tens, tant vals» popular. Com fa només uns dies, quan vas escoltar un home enfadat que, després d'observar uns turistes anglesos amb un nen petit, li va deixar anar al seu amic: «Aquesta gentussa és la que no ens interessa. Cal apostar per un turisme de qualitat». La cita és literal... Et vas preguntar llavors -encara que la interrogant era retòrica- què entenia aquest home per «qualitat». La resposta és senzilla: cash. I, novament, l'amargor de juny de 1975. El valor d'un ésser humà mesurat únicament pel seu poder adquisitiu. Entens perfectament que per a persones que es deixen la pell per salvar -diguem- un restaurant o una botiga o un bar, el turista opulent sigui el buscat, però aquest anhel totalment justificable no us hauria d'impedir veure altres realitats. Has observat visitants amb un altíssim nivell econòmic creure's superiors a la resta dels mortals i, des del seu olimp, maltractar cambrers, dependentes, taxistes, qui se'ls posés per davant... Com també vas saber que una empleada d’un conegut restaurant menorquí va ser acomiadada a instàncies d’un client insatisfet, habitual, ric, de qualitat, sí. A l'amo del local, desolat, no n'hi va quedar cap altra, perquè el seu establiment feia aigües... En aquests casos -que voldries creure com a inusuals- on és la «qualitat»... Caldrà convenir aleshores que aquesta no depèn tant d'una voluminosa propina, com del tarannà i bonhomia (o manca d'ella) del client.
A l'altra banda de la balança has trobat, en canvi, turistes modestos que, després de sol·licitar un poc rendible «menú del dia», han donat mostres, però, d'una educació exquisida, d'una bella empatia per a qui els servia, etc. A això sí que se li podria anomenar «qualitat». Al primer, potser, «turisme acabalat». I, encara que és evident que a tot arreu couen faves, et preguntes si el turisme de qualitat no serà, veritablement, aquell que respecta el vostre entorn, que procura balbucejar algunes paraules en castellà o en català, que s'interessa pels vostres costums i que és net i educat.
No cal establir, idò, clixés, ni etiquetar a qui ens visita tenint en compte tan sols el seu saldo bancari. Acolliu a la gent per igual, amb respecte i exigint també d'ells respecte. Fet i fet, el que desitges, subliminarment, és, a partir del que has comentat, dir-li al teu professor, des de la distància que el temps va establir, que no sempre ha de guanyar una moneda...