Són les convidades indesitjables de cada estiu. Entren sense avisar, la major part de les vegades de nit, es mouen per casa tranquil·lament sense detector d’alarma que valgui i, sobretot, fan fàstic. Molt fàstic. M’estic referint a les paneres, que des que ha sobrevingut aquesta calorada, estan apareixent dia sí, dia també.
He hagut de trucar a Medi Ambient de l’Ajuntament de Maó per demanar-los que, si us plau, no s’oblidin de fumigar el clavegueram com fan cada any, perquè enguany no he acabat de saber si van passar o no pel nostre carrer. No hi havia l’adhesiu amb què senyalitzen la feina feta, i això em deixa amb el dubte. I aquest dubte és perillós. Perquè si la fumigació falla, la invasió és imminent.
I això que un ja té pràctica. Que si trampes adhesives, que si gels insecticides, que si esprais de contacte ràpid. Malauradament, les paneres sempre troben la manera de fer-se veure, just quan acabes de fregar el terra o tens convidats a casa i vols fer veure que tot està sota control.
La que tenim a Menorca és l’americana. Aquella que sembla que vagi amb tacons que fan soroll quan corren, que surt del desguàs com si fos la mestressa del bany i que et fa cridar encara que siguis una persona serena i racional. La batalla la juguem en dos fronts, el domèstic, amb tot el que es pot comprar al súper o per internet i el subterrani, on només poden arribar els serveis públics. I si aquest segon front falla, les paneres campen lliures, com si la casa fos seva i nosaltres els intrusos. Aquesta si que es un massificació descontrolada que campa sense límits.