La fotografia animada de Trump com un vulgar tafur de Tombstone assenyalant Espanya amb la punta del dit i exclamant, ple de còlera: You will pay dearly for it! no té preu, és impagable. No sé si Trump coneix la fama que tenen certs nord-americans a Espanya d’ençà la guerra de Cuba, el que segur que no coneix és el sibil·lisme entranyable del PSOE des de Felipe González almenys. Si el conegués no hauria perdut els estreps. És cert que Sánchez, el Fred McMurray de la pel·lícula, entra en zona de risc. Si tenim en compte que l’histriònic emperador del món lliure és capaç de bombardejar l’antiga Pèrsia sense alçar-se una cella, faríem bo estar previnguts. Això no obstant, el paper de la resistència de la humanitat contra els alienígenes trumpistes li pot anar bé a Sánchez a l’hora de cridar: esquerres del món, salveu-me! Com he dit, l’oligarca nombre 1, no coneix la tècnica del no condicional, pròpia dels països civilitzats.
2 La primera vegada que el PSOE la va emprar va ser amb la no entrada a l’OTAN, precisament. Els joves turcs sevillans havien basat el seu esquerranisme de míting en la rebel·lia davant els Estats Units (la CIA, que havia promogut cops d’estat a bona part de Llatinoamèrica) i en contra de l’entrada d’Espanya a l’OTAN (les bases nord-americanes ja les teníem a Espanya des del Pacte de Madrid de 1953, en el que el conco Sam va beneir la dictadura franquista). Després, ja en el govern, aquells socialistes van transformar el no en un d’entrada no, jugant amb els significats del concepte per acabar defensant el manteniment de l’estat espanyol en l’aliança militar.
El posicionament del PSOE va mobilitzar una esquerra atomitzada i desorientada que donà lloc a la formació d’Esquerra Unida fa quaranta anys. Quaranta anys després, l’esquerra seguim igual de disgregats i desorientats. Fins que no va tenir tots els principals ressorts de l’opinió pública al seu costat, González no va acceptar la celebració d’un referèndum, el qual, els defensors de la sortida de l’OTAN van estar a punt de guanyar, i de fet van guanyar en algunes comunitats autònomes. Amb els anys ens vam acostumar a formar part de l’OTAN i no ens vam demanar perquè seguia viva després de la desaparició del Pacte de Varsòvia, el seu arxienemic.
Quan algú ho posà en dubte, prest es va crear un nou enemic per a la humanitat: l’islamisme, per així poder mantenir amb vida a la poderosa indústria armamentista nord-americana, generosos donants del presidents i candidats, que requereix de la inestabilitat política i les pors de masses per a poder seguir engreixant. «Europa paga poc», va dir en Trump, el mateix que animà els seus a assaltar armats el Capitoli el dia de reis de 2021, i Europa, actualment tota de color blau, menys el rosa pàl·lid d’Espanya, no ha tingut temps de posar-se de genolls als peus de l’emperador. «Pagarem el 5 per cent i el 10 per cent del PIB si fa falta». A més, la majoria de gent que veim les noticies per televisió, no sabem molt bé que significa el 5 per cent. «El 5 per cent és poc», he sentit dir. Potser si recordam que el 5 per cent és el vell compromís del que ha de dedicar l’Estat a tota l’educació ens en farem una idea més exacte. Sigui com sigui, amb la polèmica, el que s’ha aconseguit no és posar en qüestió l’existència de l’OTAN controlada per Estats Units, que impedeix la creació d’un sistema europeu de defensa, sinó quant hem de pagar.
El pobre Trump, que sembla més antic que l’anar a peu, no se n’adona que la jugada del PSOE potser és la mateixa que fa quaranta anys: el 5 per cent, d’entrada no, i mentrestant ha convertit Pedro Sánchez en la nostra Agustina de Aragón.