«La cara és el mirall de l’ànima» és una frase de Ciceró que es va convertir en proverbial. L’experiència mostra que és un pensament fals. Una fakenews avant-la-lettre, per reunir dos barbarismes en una sola oració. Tothom coneix a persones amb cara d’angelet als qui no els pots donar l’esquena sense que t’aclotellin viu i, en canvi, n’hi ha d’altres que tenen rostres de dolent de la pel·lícula i són bellíssimes persones.
Un personatge de la novel·la «La caiguda», d’Albert Camus diu que «després de certa edat tothom té la cara que es mereix». A partir d’aquí, la proclama del personatge se li atribueix sempre a l’escriptor francès com si, per exemple, Cervantes cregués en tots els pensaments folls que va dir el seu Quixot. El que diuen els personatges literaris no ha de coincidir amb el que pensa el seu creador i el ser responsable de la nostra cara a una certa edat és una idea enginyosa però tan injusta com la de Ciceró.
Tanmateix, a vegades, les cares d’algunes persones semblen ajustar-se perfectament als seus comportaments. Diguin sinó si, Koldo, Ábalos i Santos Cerdán, la tripleta que acompanyava a Pedro Sánchez en el Peugeot que viatjava a la recerca de vots per les primàries del PSOE, no tenen un aspecte exterior de cràpules i bordellers que tot d’una fa sospitar de la seva honradesa. A més, clar, amb un apèndix tal, un morro d’ornitorrinc, que se’l trepitgen i que els hi ha fet tropissar aparatosament.