D’ençà que vaig arribar a Menorca, una de les primeres coses que vaig fer va ser inscriure’m en un curs de català bàsic, el que no sabia és que em trobaria amb un idioma meravellós, culte, divers i, a vegades, complicat; però davant d’aquests adjectius, el que millor el descriu és únic. És una de les més de vint llengües romàniques que es parlen al món i dona vida, cultura i veu a més de 10 milions de persones.
Tot açò hauria de ser motiu d’orgull i reivindicació, no només per part de la ciutadania balear, sinó també de les institucions que representen a milers de nosaltres defensant la nostra cultura, identitat i arrels. Aquesta premissa, per a alguns extremistes i enemics declarats de la diversitat cultural d’Espanya, representa cedir davant el ‘supremacisme català’, una excusa que els fa cridar amb l’empara d’un govern que no s’esforça per protegir la identitat de la nostra terra en moltes ocasions i que, malgrat fer-ho amb bona voluntat, sempre es queda a mitges i amb eslògans buits què, lamentablement, no sumen cap a la defensa de la llengua de les nostres illes.
Crec que és just dir que aquesta espiral de rebuig i assenyalament contra el català, no va d’una ‘batalla cultural’ ni de ‘defender el castellano’, això és simplement la ignorància i el desconeixement de la riquesa que tenim en comú amb altres comunitats com Catalunya i la Comunitat Valenciana. Per tant, quan vaig conèixer el pacte de pressupostos de PP-Vox i llegir les retallades en matèria lingüística el meu desconcert fou molt gran. Per què la presidenta Prohens es va agenollar i va deixar a la deriva la seva llengua materna? Aquesta és la pregunta que segurament moltes persones ens férem aquell 30 de maig.
Ser migrant no em fa estar indiferent davant el que representa una violació flagrant dels drets de totes les i els habitants de les nostres illes, tot al contrari, em fa defensar amb més força que mai el meu desig de tenir una educació en català, una sanitat pública i de qualitat en català i escoltar pels carrers de Menorca aquesta llengua que ens fa -com he dit al principi-, únics. Una llengua pròpia és més que una eina ideològica, és reafirmar que som un poble que vol viure sense deixar de costat la història de la nostra illa, una història de lluita, sacrifici, però sobre totes les coses, dignitat.
Deman disculpes per endavant per tots els errors ortogràfics i d’expressió que hagi comès.
Som estudiant de català d’acollida. Gràcies.