L'arribada de turistes a Menorca durant el primer quadrimestre ha crescut un 25% (Estadística de Moviments turístics en frontera, Institut Balear d'Estadística). Si volem fer-nos una idea sobre quant han gastat aquests viatgers, ens trobarem dues realitats ben diferents en funció del col·lectiu que escoltem. A la pregunta, ¿com us ha anat aquest mes, pitjor, igual o millor que la temporada passada?, la botiguera o el restaurador respondrà que la cosa ha estat magra. «És ben curiós, terrasses plenes i preus de luxe, però no acabam d'arrancar», que sol dir en Tòfol. Malgrat aquest fatalisme recurrent, ¿què diu el turista quan se li demana fins a on s'ha escurat la butxaca?; segons l'enquesta de referència, aquells turistes han gastat un 36% més (Enquesta de despesa turística, Ibestat). Vet aquí! Dos registres oficials que demostren més turistes i amb més dispendi, tota una evidència d'afluència turística.
M'he topat amb aquesta expressió, «evidència d'afluència», a «Breus històries mallorquines» de Robert Graves. Segons aquest escriptor anglès, que visqué bona part de la seva vida a Deià, el recaptador de l'impost sobre la renda britànica d'antany no tenia manera d'esbrinar els guanys reals dels empresaris; per això, els inspectors es veien obligats a confiar en el que s'anomena «evidència d'afluència», que vol dir l'estil de vida mundà que du algú (aleshores, feien una estimació preliminar de deu vegades més que la quantitat que esperaven recaptar, contribuent i recaptador s'enfrontaven i la victòria era per aquell que mostrés millor resolució). Per a Graves, aquest mètode era l'excusa perfecta per reprimir qualsevol desig d'ostentació de riquesa tot fent una vida gairebé antisocial.