Està més enquistat del que molta gent es pensa. Es produeix tant amb ideologia de dretes com d’esquerres, encara que acostuma a manifestar-se de diferents formes. És una manera de veure l’arquitectura de la nostra societat on es pretén que no hi hagi més actors que les persones que figuren a les institucions públiques.
Segons aquesta lògica, la plena legitimitat que brinden les votacions democràtiques a qui resulti elegit per seure a la taula del saló plenari, s’entén també com argument suficient per a deslegitimar a qualsevol altre que vulgui participar activament de la vida pública.
El sistema funciona per dues vies complementàries. D’una banda, si tu no has passat per les urnes, no tens credencials per intervenir públicament. Si igualment insisteixes en interferir, això indica que, en realitat, ets un agent dissimulat però dirigit des d’una altra formació política.
EL TEMA NO ÉS NOU d’ara, però s’ha tornat a posar de moda aquests dies. Com que ara governa la part conservadora, usa les eines més habituals en aquesta part del ventall ideològic, com és la de retirar els ajuts públics a les organitzacions més incòmodes. És la tercera vegada que passa a Menorca dins aquests dos anys de legislatura i ja havia passat en anteriors mandats.
Per la seva part, hi ha sectors de l’esquerra que, tot i tenir un altre ideari de pensament, poden coincidir amb la visió de l’exclusivitat en relació a la vida pública. En aquest cas, no s’actua retirant fons, però sí presència. A Menorca es va perdre una oportuna dotació per educar en el tema dels residus, perquè un govern progressista va exigir el retorn d’uns edificis que havien estat cedits, recuperats i fets funcionar amb quatre duros per a usos educatius. L’argument era que s’havia d’impulsar un gran programa públic que, com de costum, se’n va anar al cel, però va fer perdre les dotacions que ja es tenien.
Als anys vuitanta, es van viure episodis repetits de formacions polítiques que promocionaven persones de la seva corda per a controlar les associacions. Moltes entitats van quedar pel camí o es van difuminar. Ara, amb el panorama que tenim a la vista, s’enyoren de manera especial.
Només al País Basc i, especialment, a Catalunya, tenen una cultura que incorpora de manera important els teixits associatius. Aquells espais on s’hi ajunten persones amb sana voluntat de col·laborar, que hi posen hores del seu temps lliure i, molt sovint, diners de la pròpia butxaca. A la majoria de les altres terres properes, aquesta societat organitzada sol ser vista com a sospitosa d’amagar intencions o, en el millor dels casos, com a mà d’obra barata per a determinats serveis públics.
EN REALITAT, poques coses hi ha que millorin tant la democràcia com la gent que s’organitza, s’informa, ajunta esforços i fa possibles projectes col·lectius que ni l’empresa privada -perquè la rendibilitat principal no és econòmica- ni l’administració pública -perquè els ritmes són massa àgils i es requereix un compromís de llarg termini- poder realment dur a terme.