Ara ja hem entrat en ple estiu, hem deixat darrere el mes de juny i Sant Joan, i en aquell temps, ara teníem davant el mes de juliol, que la gent del camp anomenava el mes de batre, però sols de recordar la calor i la pols de dalt una era, val més no parlar-ne. Per açò, avui llevaré la pols en aquesta xilografia, que he tret del llibret «Xilografies Menorquines», de l’autor recordat i enyorat mestre, mossèn F. Marí Camps, que al Cel l’encontrem.
Aquesta narració pareix de rondalla, però està ambientada i composta, segons la història de Menorca del segle XIX, i comença parlant d’aquest mariner de Ciutadella.
Es pot dir que primer va aprendre a navegar per la mar que no a caminar per terra. Era un al·lotet petit i ja li agradava deixar la calentor del llitet per anar de la mà de son pare, als «portalets» a veure el temps, quan encara feia fosca i pujava del port una alenada freda i salada.
LA VELA A SANTA CLARA
Fou després al·lot de barca1. Va recórrer terres estranyes, va aguantar grans temporals. Quatre vegades «va dur sa vela a Santa Clara»2, com a compliment de promeses. Jove galà i apassionat a molts de ports tingué aventures fàcils. Però als trenta-sis assentà el cap i es casà amb la filla d’un patró. Edificà una bona casa amb vistes al port. I en tornar de cada viatge, el feliç mariner portava a la seva dona teles precioses de terres llunyanes, collarets d’or i filigranes, velluts i fines randes, porcellanes transparents... Vaja si anava rumbosa, la dona del patró.
Van tenir un fill. Però aquest, amb disgusts de son pare, no l’agradava d’anar embarcat. Ja de petit mostrà gran efecte a les coses de l’església. De majoret va entrar al seminari.
Passaren els anys. El mariner ja era un patró molt principal. Havia guanyat molts de diners. Navegava pels mars de l’Amèrica del Nord el temps de la guerra de Secessió. I una nit, per error fatal, el seu vaixell fou enfonsat amb tota la seva tripulació.
Poc dolors hi ha en aquest món que siguin eterns. Al cap d’un temps la dona del patró encara jove i molt rica, es casà novament amb un negociant. Varen tenir infants.
LA TORNADA DEL PATRÓ
Més anys encara. Un capvespre d’hivern arriba al port de Maó un pailebot estranger. Desembarca un home sec, colrat del sol. El segueixen dos mariners, portant una feixuga caixa de ferro. Al mateix moll es troba un vell amic. L’amic tot estorat creia que aquell home era mort feia molts d’anys. Van a una taverna del port i parlen llargament al voltant d’una botella de rom.
El que torna a la pàtria és el nostre patró. No havia mort, en naufragar. Va escriure repetidament a la família; però per estranya fatalitat les cartes no han arribat al destí. L’amic del patró, suant d’angoixa, ha de donar-li les noves de ca seva: el fill sacerdot mori als vint-i-quatre anys, essent vicari de Sant Lluís... I la dona... El patró repatriat rep serenament els cops que li destrossen la vida. Pàl·lid com un difunt estreny la mà del seu amic.
«Per allò que més estimis, no diguis a ningú que m’has vist... I ara jo me’n torn a Amèrica». Totes les exhortacions de l’amic són inútils. El patró, amb el cor romput, fa tornar al pailebot la gran caixa ferrada, plena d’unces d’or. I aquesta nit d’hivern se’n va. Mai més no s’ha sabut res d’ell. Açò és tot d’aquesta narració, que com he dit al principi, sembla una rondalla, però la seva composició és molt entretinguda per passar una estona.
* * *
Notes d’aclariment
(1) Un «al·lot de barca» era aquell, que s’embarcava amb un vaixell, per aprendre ses feines d’un mariner, com el d’aquesta narració, si era espavilat podia arribava a patró, però d’aquests en sortien pocs. Ara bé, també aquell temps, que eren moltes ses famílies del poble, que acabaven primer es pa que sa talent. Es veien obligats a llogar ets al·lots a un «lloc» gran, i els deien «al·lot de barca». Però açò estava confús, perquè aquests al·lots, no tenien jornal, s’única cosa que els pagaven, eren ses avarques, d’estiu i d’hivern, i mantinguts. Per tant ,segons me va informar un antic missatge, antigament s’anomenaven «al·lot d’avarques».
(2) «Dur sa vela a Santa Clara». Aquesta dita, un temps s’emprava molt. Per exemple: Si un es veia embolicat amb un problema o amb un accident. Si en sortia bé, solien dir: «Ja pot dur sa vela a Santa Clara». Així idò, tan com van ses coses avui en dia, esperem que no l’hi haguem de nosaltres, a sa vela a Santa Clara. Fins un altre dia.