Em preocupen les manifestacions de consellers i alts càrrecs cada vegada que es repeteixen avaluacions generals que constaten que massa objectius substancials no milloren o empitjoren clarament. Donen la sensació que no saben cap on girar-se per cercar solucions. I portam així massa anys.
Apostar per una nova fe i per una altra i una altra no ha tingut gaire efectes positius. Quants currículums baratats. Quanta inversió en digitalització. Quantes metodologies innovadores…
Quan no es troben solucions potser el problema és: qui i com les cerca.
El sistema té bons i mals professionals com arreu. Però el pitjor de tot és que hagi de ser el rendista, el comptable o el publicista de la constructora qui dirigesqui a qui posa els blocs de l’obra cada dia.
Sempre he cregut en la màgia de l'educació. La creació de situacions perquè es generi l’aventura vital d’aprendre. Darrere hi corren l’evolució personal, el benestar, el progrés comú.
En economia, malmetre el millor capital disponible és un suïcidi. Els millors capitals educatius són els aprenents i els ensenyants.
Els aprenents cada vegada estan més erosionats per circumstàncies globals descurades: pobresa infantil i juvenil, dependència extrema de situacions d’habitatge, exposició permanent a lladres d’atenció i a inductors de falsedats interessades, i a famílies superades per contextos que les barregen.
Els ensenyants són concebuts cada vegada més com simples engranatges de les decisions dels mercats i dels polítics de torn, que representen la salut mental dels votants després dels bombardejos electoralistes i desculturitzants corresponents.
Les escoles i els hospitals s’haurien de poder aïllar de la ignorància imperant que ho empesten quasi tot.
La impressió personal és que es podria fer molt més i millor per l’educació. Però seguint així es repetiran les decepcions.
Famílies (en representació dels drets dels menors, no com a pares capriciosos) i ensenyats vocacionals han d’entendre d’una vegada que l’educació ha de preservar-se de les mans brutes i temoses de personatges que no saben gaire però volen comandar massa. Diran que han estat elegits, designats, autoritzats…és igual, tanmateix segueixen ignorant de la missa la meitat.
Estan fracassant en quasi tot el que van implantant. Deteriorant l’escola pública. El professorat cada vegada és més escàs. Amb inversions públiques sense prou profit, el següent, evidentment, serà apostar pel miracle de la privatització. És el de sempre: provocar que la impotència i l’interès es trobin.
Ja em perdonareu que sigui categòric en el final. Ens haureu sentit dir-ho prou vegades als més vells, però no per açò és manco cert, potser és que no ho voleu sentir. Una educació bona i exemplar només és possible quan qui dirigeix i qui mana hi entén i quan qui té l’autoritat moral l’exerceix. Les famílies i els ensenyants ens hem de plantar a tanta ineptitud i accedir al timó d’un vaixell en risc de naufragi. L’aula de cadascú és un camp sense prou horitzons, no baratarà les causes dels problemes. L’actitud còmode no servirà ni de bot salvavides. A coberta hi ha llum.