Avui, i posem que et parlo a tu... Alícia, mirant-te als ulls victoriosos, t’he vist reflectida en el mirall d’un futur inevitable; i he vist un fantasma. La teva mirada s’omplia, irremeiable, de feredat. La teva cara estava demacrada pel transcurs d’una vida de falsies. El teu somriure s’esbossava com el clar, pur i transparent reflex de l’amargura; i les teves passes, miserables, ximples, ja submisses, s’adreçaven sense detraure cap a la tomba. Tu, que tants cops creies que el món t’estava petit i governaves els teus sentiments amb morts sota l’estora. Tu, que estenies al sol el teu orgull i acostumaves a mirar per sobre l'espatlla. Tu, que sempre oloraves roses sense espines i et llimaves les ungles perquè sabies escalar. Tu, que sempre pensares que la lleialtat vertadera venia de qui més et donava. Quina gràcia, per alguns, quan s’adonin de la teva dissort esdevenidora; quan et vegin sense maquillatge.
Alícia, el teu país de les meravelles, luxe i convencions vàcues, vestint roba de marca i rient postissa, tard o d’hora havia d’enfonsar-se i convertir-se en el que sempre ha sigut: La dita vacuïtat i soledat més insondables. Perquè no té més qui més té, no, sinó qui menys necessita, i hauràs de ser forta per a mossegar els vidres de la realitat i empassar-te’ls. Abans, hauràs de treure’t el folrat d’espuma del teu cor fosc amb autocrítica, i, en l’escuma, navegar pel mar brau i revolt fendint cap al port dels teus remordiments.
Arribat aquest dia, trista floreta esmorteïda: T’enfrontaràs al fracàs, buscaràs, ara sí, cures pal·liatives? Arribada aquesta hora, depriment flor de jardí estèril, què pensaràs en veure que el destí no s’escrivia sempre amb la teva mà? Arribat aquest moment, Dorian Gray, quan el mirall retorni la teva veraç cara: Sentiràs llàstima per tu? Arribat aquest instant, quan ja s’afaiçonin arrugues a la pell i gris als cabells: Com encaixaràs derrota i frustració? No és l’antònim de la victòria el que apareix quan t’adones que sempre caminares pel sender de la cobdícia i que aquesta t’ha portat, sense misericòrdia, a la superpoblada vall de la solitud? «Com et sents essent, com una completa desconeguda, sols com una pedra rodant?».
Però, Alícia, no gaudeixo veient-te patir, ni vull ser els claus del teu taüt de llenya noble. Si més no, si m’ho permets, et recordaré que tot això que avui t’escric encara no ha passat, de moment toques el cel, però et convindria tenir-ho en compte per quan arribi... que arribarà. I et seré nítid i directe, tal com ningú no ho és amb tu per por: El teu país de les meravelles no existeix ni existirà mai en aquest pèrfid món. El que sí que persisteix, i no només en el teu regne de falsa alegria, són el tot poderós egoisme, l’infinit egocentrisme, l’estúpid orgull, la ferotge soledat, la crua realitat, la ignorant felicitat i la satànica hipocresia.
Alícia Iscariote, ho entengué el teu avantpassat: qui col·lecciona amistats com si fossin estampes, en realitat no té amics, sinó estampes. Crec, llac de només superfície, que és de plànyer qui té les amistats sembrades a les desèrtiques terres de la superficialitat i l’interès, puix aquestes són agres reflexos de feblesa, i, aquesta, és amarg esquitx de pobresa espiritual. També opino, impossible quadratura del cercle, que qui és pobre d’esperit, encara que ric de butxaca, com tu, només és el més miserable dels pobres, una imatge emmirallant llàstima; tan sols, l’àrid epitafi de l’ateu. És, doncs, brutícia i infecció dels teus propis i pendents remordiments, el taüt més ple de buidor. Per això avui et dic que no hi ha mentida més inútil que intentar enganyar-te a tu mateixa.
Sembrant poder, esquizofrènia malaltissa, recolliràs debilitat. Cultivant enveja, opi traïdor, no recolliràs empatia. Ordenant els béns segons la bellesa exterior, menysprees l’autèntic valor. Això és perquè l’arbre sec de la superficialitat i les seves embafadores branques t’omplen i adornen l’exterior, però tot l'omplert de buit i adornat amb materialisme, no és real, car la falsedat és el paràsit que posa malalt l’esperit, i un esperit malalt no fa feliç ningú. Per això, infeliç morta en vida, fas aquesta cara.
Alícia apòcrifa!, quina memòria quedarà de qui mai no ha obert el cor a ningú, de qui mai no s’ha arriscat a equivocar-se, de qui sempre ha viscut amb la immoralitat de les dues cares? Què hi quedarà de la hipòcrita superficial sinó un record miserable i paupèrrim? És que creus que el pes del teu materialisme pesarà més que el de la teva ànima? És que creus que l’or que hagis acaparat en vida brillarà encara sota la làpida?
Quant temps fa que no escrius o llegeixes un poema? Quant, que no t’emociones desinteressadament? Què notes, ambiciosa, quan se’t desperta la consciència? Sents un buit a dintre teu? Què hi ha més profund que una mirada? Res, encara que no ho creguis. Per això, qui, com tu, no entén una mirada, tampoc entendrà una llarga explicació. Així doncs, callo, però deixa’m dir-te, per acabar, que quan em vegis, encara que sigui amb els ulls del pensament o els de l’obsessió, no m’esquivis la mirada. Torna-me-la com sols tornar l’amistat als del meu prosaic corpuscular... I a mi també m’agrada la fruita, sobretot la poma de l’arbre de la ciència del bé i del mal que, sense escrúpols, encara mossegues. No farà profit!