La història no es repeteix, amargament, però, massa vegades rima: «I la gent còmodament a les seves cases tancades va sentir llàstima al principi i després repugnància i finalment odi pels immigrants». De la lectura de la novel·la «El raïm de la ira», escrita per John Steinbeck l’any 1939, es pot entendre que el rebuig a la immigració sempre ha tingut unes bases econòmiques objectives, atès que el canvi en les condicions econòmiques d’una regió contorben les actituds envers la gent arribada a aquell indret; més concretament, hem de parlar de l’impacte de les crisis econòmiques i de la competència laboral (per bé que la immigració no té un efecte significatiu sobre el salari mitjà de la força de treball ocupada, la competència en la franja més baixa de l’escala salarial fa que els treballadors autòctons d’aquest tram vegin esguerrades les seves expectatives de millora).
Segons l’Observatori Social de la Fundació «la Caixa», durant la crisi econòmica que esclatà l’any 2008, el rebuig a la immigració va créixer més als països europeus que van patir majors caigudes del PIB i, tant la vulnerabilitat econòmica de les llars com l’exposició a la competència laboral dels treballadors, van avivar significativament l’esmentada animadversió.
Si el títol d’aquest article fos «Economia i immigració», us parlaria de l’altre vessant de la qüestió; així, hauria de dir-vos que, sense les persones immigrants, el sistema econòmic menorquí, basat en la mà d’obra poc qualificada i que a plena temporada mostra signes evidents de saturació i vessament, ja hauria col·lapsat fa temps.