El passat dissabte, l’Institut Menorquí d’Estudis va retre homenatge a una figura cabdal del pensament jurídic menorquí i espanyol: Pere Ballester Pons (1856-1946). Jurista de conviccions moderades però profundament reformadores, Ballester va saber llegir amb gran intel·ligència la transcendència de la Constitució republicana de 1931. Aquest text no només trencava amb l’Espanya caciquil, clerical i desigual; obria la porta a un país democràtic, laic i just. L’anàlisi que en va fer Ballester és una lliçó d’humanisme jurídic i una guia que, en temps de confusió i retrocés, cal recuperar.
Ara que s’albira un deteriorament dels drets i llibertats aconseguits, convé mirar enrere per entendre com, fa gairebé un segle, una generació valenta va concebre la Constitució com una eina de transformació social i política. I és aquí on la figura de Ballester esdevé lluminosa: llegint-lo, descobrim com el dret pot ser motor de justícia i llibertat, i no un simple instrument per mantenir l’ordre establert.
Per a ell, la Constitució de 1931 no era només la substitució de la monarquia per una república democràtica. Era l’inici d’un paradigma jurídic nou, on totes les lleis —incloses les civils— havien de sotmetre’s als principis de llibertat, justícia i igualtat. L’article 1 de la nova norma fonamental no era una proclama buida; era el fonament d’una nova arquitectura legal que calia desplegar amb coherència.
A través d’articles publicats a «La Voz de Menorca» i a la «Revista General de Legislación y Jurisprudencia», Ballester va denunciar els privilegis de classe, de religió i de sexe que perpetuava el dret civil. Creia, amb raó, que una democràcia autèntica només pot construir-se si l’economia serveix el bé comú i si la llei protegeix els més febles, no els més poderosos.
En un moment com l’actual, en què l’extrema dreta posa en dubte els fonaments de l’estat de dret, el dret internacional i fins i tot la igualtat de gènere, la veu de Ballester ressona amb més actualitat que mai. Ja el 1931 va defensar la subordinació de la riquesa a l’interès general, la igualtat entre tots els fills —matrimonials o no— i l’autonomia jurídica i política de les dones.
En contrast, avui assistim a la trivialització de valors essencials: es menysté la laïcitat, es qüestionen els drets LGTBI, es menysprea la memòria democràtica i es torna a posar en dubte la plena ciutadania de les dones. Davant aquest panorama, preocupa la pobresa del debat polític i la ignorància jurídica amb què es promou el retrocés. Mentre Ballester argumentava amb rigor per què el divorci era un dret, per què la dona no podia continuar sent menor d’edat legal dins el matrimoni, o per què l’Estat havia de separar-se de l’Església, veiem com avui proliferen discursos que s’oposen als drets conquerits des del desconeixement o la mala fe.
Ballester també va defensar principis que avui tornen a estar sota amenaça. Va afirmar que la pena de mort no fa justícia, sinó que embruta l’Estat; i que una Espanya pacifista no pot mantenir estructures militars pensades per a la guerra. Va exigir coherència entre els principis proclamats i les polítiques públiques —coherència que avui sovint brilla per la seva absència quan veiem com alguns demanen que expulsem milions d’immigrants, erosionant amb aquestes polítiques drets fonamentals com el d’asil o el dret a una educació laica i inclusiva.
Lliçons com aquestes ens han de fer pensar. La caiguda de la Segona República i l’arribada del franquisme no provocar tan sols canvis polítics: van suposar una involució brutal. En pocs anys es va desmantellar tot allò en què s’havia avançat: la igualtat legal, el sufragi universal (femení i masculí), la llibertat religiosa, el dret al divorci, la igualtat de tots els fills davant la llei (siguin o no matrimonials). Sovint ho oblidem, però la història ens recorda que cap dret està garantit perpètuament. Quan les institucions es debiliten i els discursos d’odi es normalitzen, el retrocés és més que possible: és imminent.
Avui veiem com es qüestionen obertament alguns pilars de la Constitució de 1978, com es criminalitza l’activisme social, com es propugnen lleis que conculquen molts drets socials en nom d’una teòrica llibertat que, paradoxalment, es nega a tractar desigualment els qui són desiguals (els pobres, els emigrants, els menors abandonats...), o que promou la recentralització del poder en detriment de la pluralitat nacional. I davant d’això, la lectura de Ballester és urgent. No només per comprendre el passat, sinó per defensar el futur.
Ballester no es limitava a descriure el dret: el volia posar al servei d’una societat més lliure, més igualitària i més digna. Ell va veure en la Constitució de 1931 una oportunitat per fer de la llei un instrument de progrés. I la seva manera de pensar —moderna, democràtica i radicalment respectuosa amb els drets humans— és avui més necessària que mai.
En temps d’incertesa, el seu llegat ens guia: no hi ha democràcia sense drets, no hi ha igualtat sense que les lleis protegeixin els més febles, no hi ha justícia sense memòria. Llegir Ballester no és només un exercici d’erudició: és un acte de resistència. I, potser, també d’esperança.