Cada cert temps, la història ens enfronta a una invenció que sembla capaç de capgirar-ho tot. Amb la impremta, es temia que la memòria s’atrofiés. Amb la televisió, que deixéssim de llegir. Més endavant, l’ordinador es va veure com una amenaça per al càlcul mental, i internet com l’inici de la fi de l’atenció. Avui, el vertigen el provoca la intel·ligència artificial: ens diuen que ens prendrà la feina... i, encara pitjor, que ens treurà la capacitat de pensar.
La por, com advertia Spinoza, neix del desconeixement. I no és casual que molts discursos sobre la IA oscil·lin entre la distòpia i el miracle. Què és el que ens fa tanta por? Que una màquina faci el que fèiem nosaltres? O que ho faci millor, sense necessitat de descans, sou ni sentit?
La pregunta «ens prendrà la feina?» no és nova. Cada revolució tecnològica ha transformat l’ocupació, però també ha generat nous espais, oficis i habilitats. La IA eliminarà certes tasques, sí, però també obrirà pas a noves formes d’acompanyar, investigar, crear. La feina no desapareixerà, però sí ens demanarà reubicar-nos. La qüestió no és si la IA ocuparà el nostre lloc, sinó si nosaltres sabrem ocupar un nou lloc al seu costat.
Més inquietant encara és l’altra pregunta: «ens està tornant més tontos?». La intel·ligència artificial no pensa per nosaltres: amplifica el que ja hi ha. Si hi ha mandra, la potencia; si hi ha curiositat, també. El problema no és l’eina, sinó la nostra actitud. Com deia Kant, «la il·lustració és la sortida de l’ésser humà de la seva autoculpable minoria d’edat». La IA pot ser pròtesi o presó, però som nosaltres qui decidim com utilitzar-la.
La tècnica, ens recorda Heidegger, no és neutra: modela la nostra manera de veure i d’estar al món. Si deixem que la IA ens guiï sense criteri, reduirem l’experiència a eficiència, el pensament a càlcul, la cultura a dades. Però si l’afrontem amb responsabilitat, pot esdevenir una aliada: ens allibera del mecànic per tornar-nos a l’essencial.
No és la intel·ligència artificial el que hauria de preocupar-nos, sinó la passivitat humana. Perquè l’amenaça real no és que les màquines aprenguin a pensar, sinó que els humans deixem de fer-ho.