Ficar-se en política comporta sortir de l’interès particular i entrar a la zona dels interessos comuns; és estimar el bé comú en petits serveis i en grans projectes, i cooperar per fer-lo cada dia més efectiu sense excloure’n cap dels col·lectius més marginats o marginables. Llàstima que els casos de corrupció es facin sistèmics desprestigiant la política i estenent l’ombra de la sospita sobre tots els qui s’hi han ficat. ¿No seria millor, en el debat partidista armat d’acusacions mútues, fer cas d’aquella sàvia paraula de Jesús que diu «qui estigui net de corrupció que tiri la primera pedra»? Petites o grans corrupcions embruten la política i empenyen la ciutadania a confiar acríticament en les falses solucions de la demagògia populista i autoritària.
LA POLÍTICA en majúscula és cosa de tots els conciutadans. La democràcia amb les seves regles de joc és fonamental com a sistema participatiu de tota la ciutadania, en què delegui en uns representants seus la tasca complexa de gestionar la cosa pública. Els nostres representants polítics els hem elegit perquè administrin els recursos de tothom en bé de tothom, i no perquè els rics siguin cada cop més rics i els pobres més nombrosos i empobrits. L’exercici polític exigeix una valenta netedat d’intencions contra la temptació de treure’n profit personal.
Hi ha teories oposades a l’estat democràtic al servei del bé comú; des de la dreta, els ultraliberals propugnen aprimar l’estat per ampliar el marge de la iniciativa privada en el camp econòmic creguts que deixar en mans del mercat el joc d’egoismes ja produirà justícia. I també des d’una certa esquerra de caire àcrata, es rebutja un estat omnipresent en favor de petites unitats autogestionades des de centres propers de poder popular. Jo pens que l’estat avui per avui té una funció necessària en societats complexes i desiguals com la nostra. Segons el principi de subsidiarietat la política estatal pot integrar en el bé comú iniciatives socials que aporten al conjunt de la societat beneficis tant econòmics com culturals i morals. Ara sense un estat que vetli pel bé comú s’imposa la llei del més fort.
I l’Església catòlica ¿s’ha de ficar en política? Els cristians no som seguidors del fundador d’un estat (com el rei David o el profeta Mahoma) sinó de Jesús condemnat a la pena capital pels guardians del status quo tan religiós com polític. Jesús no optà per cap de les dues opcions polítiques enfrontades al seu temps a la colònia romana de Palestina: o per Roma o contra Roma, sinó que deixà clar el seu pensament en respondre a una insidiosa pregunta: «Donau al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu». El Cèsar, l’estat, té la seva pròpia responsabilitat i autonomia, però ni es pot pretendre la darrera instància de la justícia ni pot confinar Déu en un olimp fora de la història. Jesús, el fill de Déu encarnat, es comprometé activament en favor de la dignitat innegociable de tota persona humana. Fidel a Jesús, l’Església s’ha de mantenir neutral en qüestions tècniques i partidistes, però no en la defensa de la dignitat humana de tothom, inclosos els excomunicats. En aquest sentit, el Déu de Jesús no és neutral i el seu compromís incideix en la Política.
DEFENSAR LA DIGNITAT de tot ésser humà passa per reclamar un tracte humanitari i respectuós dels migrants i refugiats; justifica una denúncia clara de la cursa d’armaments que es lucra amb les guerres; inspira una veu sense embuts contra genocidis com ara el de Gaza i les accions terroristes; reclama un alto el foc que propiciï una negociació justa i aturi devastacions com la d’Ucraïna i desplaçaments multitudinaris en conflictes sagnants com el de Sudan. És desitjable que la postura de l’Església i el compromís dels cristians no es quedin en el núvol de teories desencarnades, sinó que arribin a afectar les decisions polítiques en favor de la pau i la justícia. Per a l’Església ficar-se en Política per la causa humana que Déu s’ha fet seva requereix netedat d’intencions i coherència entre paraules i fets. Si el Bon Pastor ja es mobilitza a la recerca de l’u per cent que s’ha perdut, quant i més ens hem de moure per pobles sencers amenaçats d’extermini!
Ficar-se en política pel bé de tothom sense exclusions neix de l’Esperança i reforça les esperances qualment un altre món és possible.