Ara mateix, a la Ilum d’una tarda canicular, em poso a escriure allò que se’m passa pel cap. Últimament, tocat pel so violent de tambors de guerra i genocidis a I’Orient Mitjà i Palestina, sembla que estic una mica fatalista, cosa que, afortunadament, se’m dona fatal. Confio en la humanitat, i no és cap ironia ni sarcasme. No sé com ens ho farem, però, tirarem endavant malgrat tot.
Aplaudeixo i m’afegeixo a la denúncia pública dels criminals emparats pel silenci de polítiques sense cor ni principis. Em demano, amb un giroscopi a la mà, en quina dimensió podem trobar la Justícia. Potser m’ho diu I’atzar, perquè si m’ho ha de dir la raó, em puc quedar calb, d’esperar. De què han servit tantes filosofies humanistes? La nostra evolució com espècie patirà un daltabaix, com una parada cardíaca o un esglai esgarrifós que, pot ser també una bona oportunitat solidària o un desastre bèl·lic, si no reaccionem a temps.
Seria bo, a la llum grisosa de columnes de fum que fan senyals d’Apocalipsi nuclear —i no ho dic jo—, anticipar-nos i fer-nos forts dient: no a la guerra ¿Què s’ha fet d’aquell aparent anar tots a una, com en plena pandèmia. D’aquell «Resistiré» tan de moda? Què deia la lletra de la cançó? On som? Qui som? Per cert? L’oblit és l’avantsala de la mort.
Anticipar el final de la jugada, veient com va la partida geopolítica, pot ser un acte de visió estratègica, no per salvar la pròpia pell, sinó per aprofundir en la cooperació per una societat més sana i èticament irreprotxable. lntoxicats, des de petits, per mentides i fuets, la nostra societat s’ha tornat individualista i desconfiada. Desorientada, atacant l’Orient. Més tancada de cor, enlluernada pel plàstic i l’artifici digital d’una impossible Disneylandia de cartró-pedra perduda en la fantasia de la infantesa de cada qual.
Així doncs, sense perdre l’ànim, amb esperança, cerco la pau, la flor del diàleg i la balança de la justícia. Ara només té l’espasa i el míssil, la justícia. Potser, els petits grams d’aquest paper ple de paraules, inclinin el platet amb la vostra determinació de fer possible una pau desarmada d’ignorància i desinfectada de dogmatismes patriòtics. Una pau que no faci por, ni sigui amenaçada. Això o la distòpia. Tu tens la paraula, toca escollir. És el teu planeta, ca teva. Mou-te!... No, no plou.