Sa moderació entesa com s’equivalent a sa mesura i sa prudència es una virtut cada vegada més escassa. Ser moderat és evitar arribar a extrems i anar a sa recerca de s’equilibri. Fer qualque cosa amb moderació significa no fer-ho excessivament. Per exemple, una persona que modera sa seva alimentació intenta menjar tots es grups d’aliments, limitant es consum d’aquells que li puguin causar efectes nocius. O aquell que mira de gastar es seu doblers amb mesura, practicant sa contenció sense malgastar en coses innecessàries.
Aquesta és s’era des contrastos, s’era des excessos i es extrems. Sa realitat vagis on vagis t’ho acaba demostrant tard o prest. Definitivament hem perdut el nord. Vivim sense fre, escurant un got mig buit, des d’una galopant decadència. O un bòtil sencer, segons s’òptica amb què es miri i s’hora des dia.
QUI MOS HO HAVIA DE DIR. Sa moderació, aquella virtut de mesura, que sempre havíem tingut com assenyada i civilitzada, ha passat a ser revolucionària. Sí, queda molt millor declarar-se irreflexiu que prudent, vehement que temperat, insensat que assenyat. A sa societat de sa que formam part, sembla que ses pàgines glorioses de sa història no seran per as cauts, sinó per as revolucionaris, es disruptius, es temeraris i es desconsiderats.
Hi ha temps més turbulents i convulsos que altres, i aquesta tendència a sa disrupció sol ser un fenomen global. Ja passava quan es mitjans de comunicació quasi no existien i, amb més raó, passa ara en el món hiperconnectat en què vivim.
És casualitat, per exemple, que es mandataris més destacats des moment, tant d’un o altre signe, siguin immoderats? Putin, Trump, Netanyahu i altres líders més pròxims a noltros tenen moltes diferències ideològiques i doctrinals, però una actitud comuna; sa manca de mesura. També tenen en comú sa polarització, que és producte, per una banda, de sa demagògia i, per s’altra, de sa manipulació. I no hi ha res més fàcil de contagiar que sa manca de mesura, de sobrietat i d’autodomini perquè, recorrent a un símil com es de ses relacions amoroses, atrau més sa passió que sa raó, sa disrupció que sa contenció.
Es corrent igualitari que des de fa dècades s’està escampant a Occident mos ha sotmès as dictat des dirigents més mediocres. Ses elits governamentals, amb sa complicitat des mitjans de comunicació i ses grans corporacions, han exaltat sense escrúpols ses passions humanes més baixes per tal de generar una homogeneïtat que arrasa amb sa desigualtat natural. Es resultat és una societat envejosa, fanàtica i orgullosa de sa seva servitud voluntària a uns polítics que coneixen sa limitació intel·lectual des votants. Així, sa bellesa, sa sofisticació, sa meritocràcia i sa justícia han estat substituïdes per sa vulgaritat de sa massa.
Sa humanitat es troba en un estat deplorable. Ara bé, no és cap novetat. No podem obviar que som animals gregaris, vivim en manada i no mos agrada desentonar, cosa que provoca en sa gent abraçar idees o, pitjor encara, ideologies que de vegades són contràries a ses seves pròpies conviccions ètiques o morals, i nocives per as seus interessos.
Tot açò referit a un context global, però en concret també a ses nostres polítiques nacionals. Un govern que promou s’exasperació i sa confrontació des ciutadans entre si, posant inquilins contra propietaris, dones contra homos, alumnes contra professors, empleats contra empresaris, ha romput allò més bàsic de sa democràcia que és sa confiança en ses institucions, ses llibertats i sa igualtat entre tots.
I en aquest caòtic despropòsit hi suram tots. Qualcuns, encantats de nedar-hi perquè una de ses virtuts de sa immoderació, es servilisme i sa polarització és fer creure as ciutadans que formen part d’un grup d’elit, d’aquells que estan «as costat correcte de sa història» i altres menes. Altres persones, en canvi, suram, com jo, en aquest brou espès tractant de no ofegar-mos-hi i mantenir sa cordura.
Vivim immersos en sa prevalença de sa ignorància i sa manca de saviesa. Així, arguments com sa cultura des mínim esforç, es creixent antiintel·lectualisme, un major enfocament en sa igualtat que en es mèrit, es foment de sa polarització política, sa censura informativa, juntament amb sa protecció de s’autoestima des necis, presenten una visió crítica de com aquestes dinàmiques socials i culturals poden contribuir a sa supressió accelerada de veus intel·ligents i ben informades en sa societat.
En uns temps de crispació com aquest me sembla que allò revolucionari i, en definitiva, oportú i necessari, és predicar i practicar sa moderació que és allò que mos permet pensar, discernir, triar. No es tracta ni molt manco de renunciar a ses nostres conviccions i objectius. Tampoc de ser neutrals. Es tracta, senzillament, de reduir s’hostilitat cap a aquells que no comparteixen es nostres valors, ses nostres idees o sa nostra cultura. És necessari repetir-ho; no es tracta de renunciar a ses nostres conviccions però sí de moderar es to, sa virulència.