En plena ebullició mediàtica pel cas de Noelia Núñez, que ha dimitit com a diputada i dirigent del Partit Popular després que es descobrís que va inflar el seu currículum amb estudis universitaris que mai va acabar, seguit del cas, també descobert aquesta setmana, de José María Ángel, que, presumiblement, va accedir al càrrec que ostentava a la Comunitat Valenciana havent falsificat un títol universitari, correm el risc de caure en l’anècdota i perdre de vista el nucli de la qüestió. No es tracta només d’unes mentides puntuals, ni d’unes simples irregularitats administratives. El que realment ha quedat exposat en aquests casos és la relació entre la veritat, l’autenticitat i la confiança en la política. I això no és un tema menor: afecta el fonament moral de la vida pública.
No cal fer llenya dels arbres caiguts. De fet, resulta comprensible -encara que no justificable- que algú, sentint-se insegur o pressionat, hagi volgut embellir el seu perfil. Noelia Núñez va al·legar que la falsa atribució del doble grau en Dret i Ciències Polítiques havia estat una «equivocació» en una web institucional, i José María Ángel ha dimitit dels seus càrrecs afirmant que, en el seu expedient, no hi ha cap mena d’irregularitat. Però el cert és que, en el cas de Núñez, aquella titulació apareixia no només al portal del Congrés, sinó en entrevistes, xarxes socials i intervencions públiques. I en el cas d’Ángel, constava al seu expedient administratiu com a funcionari. El que la diputada presentava com un error puntual i Ángel afirma que és una persecució política, la resta del país ho llegeix com una construcció deliberada. Com una falsedat manifesta.
El problema no és, en cap cas, no tenir una carrera universitària. Afortunadament, la democràcia no exigeix títols per ser diputat (encara que sí per accedir a determinades funcions públiques). De fet, hi ha hagut grans polítics sense estudis reglats, però amb una profunda cultura política i una sòlida vocació de servei. El problema rau en mentir sobre qui som. I quan aquest engany es fa des d’una posició de poder i representació pública, la gravetat augmenta exponencialment.
La pregunta clau que ens hem de fer és: Per què algú menteix sobre la seva trajectòria? Pot haver-hi diverses motivacions: la por a no ser prou considerat pels ciutadans, la voluntat de destacar en un entorn competitiu, el mimetisme amb altres figures més «brillants», o simplement l’esperança que ningú no ho comprovarà. Però la motivació no eximeix de responsabilitat. Més aviat ens parla de la cultura política en què vivim: una cultura que premia la imatge, la velocitat i l’ambició, sovint per damunt de la substància i la veracitat.
Quan un polític menteix sobre els seus estudis, no només s’enganya a si mateix. Enganya la ciutadania, trenca el pacte implícit de confiança i erosiona la credibilitat de la institució que representa. El càrrec públic no pertany a qui l’ocupa, sinó a la societat. Per això les exigències morals són -i han de ser- més altes que en l’esfera privada. No es tracta de ser perfecte, sinó de ser honrat, transparent i coherent amb allò que es predica.
És cert que la política està plena de matisos, i que la veritat -sobretot en els debats ideològics- no és sempre fàcil de delimitar. Però una cosa és discrepar sobre idees, i una altra és falsejar dades objectives sobre la pròpia vida. Aquesta darrera mena de mentida és la més perillosa perquè ataca directament la integritat del representant, que és qui encarna la paraula pública davant del poble.
Noelia Núñez i José María Ángel han dimitit, i això cal reconèixer-ho com un gest de responsabilitat. Però també cal entendre que la seva renúncia no tanca la qüestió. De fet, l’obre. Perquè ara hem de preguntar-nos quins mecanismes han fallat. Com és que ningú no va verificar les dades? Com és que cap responsable del partit no va advertir-ho abans? Com és que, a la Diputació de València, ningú no verificà la titulació? Quina cultura interna permet que aquestes pràctiques passin desapercebudes -o siguin tolerades- fins que esclaten als mitjans?
Aquesta mena de casos no són simplement errors individuals. Són símptomes d’una tolerància estructural a la impostura. I mentre aquesta cultura persisteixi, n’hi haurà més. Avui és un currículum, demà pot ser una contractació irregular, una adjudicació dubtosa o una promesa electoral buida. Mentir sobre un mateix no és només una mentida personal. És un senyal de com es concep l’exercici del poder.
El ciutadà, per la seva banda, també té una tasca: la de discernir. Perquè no tots els errors són iguals. No totes les mentides són insignificants. No és el mateix rectificar ràpidament i de manera honesta que resistir amb excuses fins que la pressió és insostenible. I tampoc és admissible que els partits utilitzin aquests episodis com a armes per atacar l’adversari, mentre minimitzen els casos interns (és el que han fet PP i PSOE). La doble vara de mesurar només afegeix cinisme i allunya la gent de la política.
Caldria aprofitar l’ocasió per establir mecanismes de verificació curriculars per a qualsevol càrrec electe o designat. Igual com es demanen certificats per accedir a una plaça pública, també hauria de ser obligatori verificar les dades exposades en els perfils institucionals. No es tracta de desconfiar a priori de tothom, sinó d’establir una cultura de transparència sistemàtica. La confiança, en política, s’ha de guanyar i protegir.
Però més enllà dels protocols, hi ha una qüestió de fons que ens interpel·la com a societat: per què vivim en un entorn on sembla més important semblar que ser? Què diu de nosaltres com a comunitat política que una persona es vegi empesa a inventar títols per sentir-se vàlida? Potser el problema és més profund, i afecta no només els polítics, sinó la mirada amb què jutgem les trajectòries vitals i les aptituds per al lideratge.
La política no necessita més títols, sinó més veritat. I la veritat comença per un mateix. Per saber qui som, què hem fet i fins on podem arribar, sense màscares ni ficcions. El coratge d’assumir les pròpies limitacions és, al capdavall, una mostra de maduresa personal i pública.
Que el cas Noelia Núñez i de José María Ángel serveixi, doncs, no per estigmatitzar unes persones concretes, sinó per recordar-nos com d’essencial és la veracitat en la vida democràtica. I per exigir a tots —també als votants— que la política no sigui un espai on valgui tot, sinó un lloc on el valor de la paraula es mantingui com a fonament insubornable de la confiança col·lectiva.