Des del fang, d’on neixen formoses roses amb espines, i com si fos el dia de Sant Jordi, us regalaré un sinuós conte, encara que en sabeu una part, la del Gènesi: Érem a Babel, i els habitants hi construïen una gran Torre que es postulava per arribar al cel, nacionalcatòlic o nacionalista, però un cel fet a mida d’aquests habitants que només tenien intenció d’unificar la humanitat sota un poder únic, indiscutible i indivisible. La torre havia de ser una, gran i lliure. Però resulta que Déu castigà els habitants d’aquesta Babel confonent-los les llengües. Així, Nostre Senyor, aconseguiria dispersar l’arrogància humana de voler arribar fins al cel per a comandar-ho tot, originant, alhora, que nasquessin noves llengües i s’expandissin. Allò del diluvi previ universal ja ho coneixeu, així que: Conte contat, conte acabat?
No. Malauradament, això contat també ho visquérem aquí amb el diluvi franquista, on només parlàvem, millor dit, escrivíem en una sola llengua. No quedava opció. Aquell diluvi durà 40 anys... fins que sortí l’arc de Sant Martí per a dur-nos l’esperada llibertat. Era 1976 i la llavor d’esperança s’acabava de sembrar. Poc després, el 1983, vam tenir l’oportunitat d’aprendre a escriure la nostra llengua, mes aprenguérem la catalana. L'anacrònica gramàtica menorquina estava obsoleta i caducada feia molts anys degut al seu no ús escrit, ans, des d’aquella torre ja postdiluviana, van decidir actualitzar-la, que no és igual que rescatar-la. Havíem de «normalitzar-nos».
Avui dia, qui encara patim la pitjor de les nostàlgies, enyorar el que mai va succeir, com poder parlar i escriure en menorquí autòcton, ens veien limitats pel Déu que confon les llengües perquè no podem escriure com ens agradaria i emprem un ‘software’ actualitzat. L’analògic del nostre parlar està ferit de mort perquè, qui avui pot pronunciar-se, calla; i, qui té l’altaveu amb més watts, ens tapa la veu. Som mers crits en el desert postdiluvià.
Dit altaveu esbiaixa el nostre sentiment nadiu i honrat perquè sentencia que una comunitat batiada amb certesa única no pot opinar sobre la seva nomenclatura, ni reconeix validesa ideològica, perquè diu que la llengua ha de ser sencera, per tant, només una. Opinions així condemnen a mort el nostre sentiment rònec, utòpic, nostàlgic i legítim, perquè aixequen una inassolible frontera no acceptant dit sentiment distint. Si no podem decidir a qui donem la mà, o si la nostra és rebutjada, irremeiablement el sentiment que alguns tenim acabarà condemnat a no romandre dins la memòria d’aquest PC actualitzat, eliminant-lo inexorablement, com un virus, o com si es tractés d'una damnatio memoriae romana, encara que ens proposin unió, amb abraçada d’os.
L’actual software estipula que estimar de forma íntegra no pot incloure valorar mínimes diferències, perquè, en realitat és: O sencera, o res. Això, crec, peca d’autoritari i descarta tàcitament tota via intermèdia de compartir els sistemes analògics i digitals postdiluvians: Una sola llengua, una sola nació. Tant fa al·ludir el cabdill o l’abella reina del ‘hardware’.
Ai aquesta Babel llatina que parí tantes filles romàniques!, germanes, doncs, que habiten ara la terra postdiluviana i que a nosaltres ens ha tocat parlar, no escriure, la més pobra, la menorquina. «Som pobres, y ¿què hi farem?». Però a Babel encara podrien formular-se preguntes pertorbadores. Per exemple: Què està per damunt: una Declaració Universal o un Estatut Autonòmic? Si la DUDL (1996) fos només per als qui no tenen estat i està en risc que desaparegui el seu verb, per què és universal el dret? S’entén, amb bona fe, que la Declaració Universal dels Drets Humans és per a tots els humans, tinguin o no pàtria. Per què han de ser diferents els drets lingüístics? Retòrica molesta en terra de ningú. Ho sé.
Mentrestant, alguns gaudeixen de gràcia divina postdiluviana amb un article que dona competència, exclusivitat, ensenyament, propietat, tradició, normalització, objectiu, poder, modalitat, protecció, unitat i llengua. Tot junt, sempre parlant de llengua catalana, encara que aquí envernissada de menorquina, perquè eppur si mouve. Altres, en canvi, continuem concebent esperances que l’article, com la torre de Babel rere el diluvi universal o autonòmic, pugui conjugar-se en la modalitat analògica i no només digital, quan es topi amb altres articles de significació preferent i esdevinguin en un ‘reset’ dialectal. Però, doctores tiene la Iglesia i jo ja estic excomulgat, per sacríleg, d’aquesta catedral del silenci.
2 AIXÍ, m’agafo al sermó Job 38:11, reiterant que on tothom pensa igual, ningú pensa prou, i coneixedor que els dogmes són assumptes indiscutibles, sagrats. Però tinc la sensació que han niat i sortit de l’ou dogmes científics postdiluvians, i, d'altra banda, ja no estic segur que sigui només ciència allò que no deixa contradir-se, encara que sigui des del coneixement més humil. La ciència, per definició, no pot albergar dogmes perquè és sempre susceptible de canviar i d’acceptar dicotomies, des de l’àtom, o des d’un sol ‘byte’. Dec ser un blasfem i un heretge perquè no em caso amb veritats absolutes, puix aquestes només pertanyen a ments de distints els colors, sí, però adoctrinades. Prefereixo ser analògic o foner baleàric. Maleït pensament crític! Però, quin nom rep aquella ideologia que impedeix pensar lliurement i que només té una veritat? Correcte! La gent sol ser, exactament, allò de què t’acusa.
Tancaré prediluvià: L’any que ve farà 50 anys que plou. Abans, n’havia plogut 40. I, tot i no ser això Babel, cal veure el poc que ens entenem! Ni donant la mà, ni proposant un punt intermedi de trobada, ni sent filles de la mater lingua. Serà cert que tot és política (que no us enganyin)... i certes polítiques llangueixen, o ho faran. Llavors, com deia mestre Joan Benejam, convindria «entendre’n-mós, abans de tot». Adeu-siau.