Diu el diccionari Alcover- Moll que «Bruixeria és un poder sobrenatural o màgic atribuït a les bruixes i bruixots, i provinent del pacte amb el dimoni» i també, «acció malèfica exercida amb coses de menjar o beure»; cast. hechizo.
Francesc d’Albranca en descriu unes quantes que reproduiré tot seguit.
-Sa Pleta (*) dels Bous
A Torre Llissà Vei (Alaior), hi ha una Pleta prop de ses cases i de dos talaiots i que confronta amb es camí real, anomenada sa Pleta dels Bous, que diuen que està flastomada: bístia que hi fa sa nit, hi fa es cuiro. I de dia no hi corren cap perill. Diuen que de nits, per mitjà de sa serena, s’herba està metzinada, i de dia sa llum del cel la purifica, o la desembruixa. I això se diu i es creu de centúries enrere. S’actual amitger fa molts d’anys que hi habita i sempre se n’ha guardat com de caure de deixar-hi de nits cap animal. Però una vegada, de descuit, hi romangué un vedell, i a l’endemà el van trobar mort. Anys i anys més tard, un jornaler hi amollà s’ase: a l’endemà, mort també. I mos deia un des lloc: —Hi ha gent que no creu en res, i que se’n riu de tot; però no amollarà s’ase seu es vespres dins sa Pleta dels Bous de Torre Llissà Vei. I ens contaren que a un lloc d’aquell indret, molt peitat dels conís, que es menjaven ets sementers, hi anà un pagès que tengué es privilegi de fer que els conís, que poblaven ses tanques, pasturassin en ço dels veïnats, i no en ço des seu. Perquè afinà que els veïnats n’eren sa causa d’aquell maltevui.
-S’Era de Ruma
A s’era de Ruma Vei (Ferreries) era tan greu sa plaga de ses formigues, que en batre-hi s’enduen casi tot es blat. Anaven per renunciar-la i no batre-hi més, quan a Ruma s’hi establí un frare desterrat (altres diuen un arquebisbe), que s’informà d’aquella peita. I es bon senyor sempre anava a s’era a resar ses hores. I, direu lo que voldreu, que de llavores ençà, encara que s’era és un negrer de formigues, mai més han tocat un gra de blat. Més aviat el netetgen llevant-li ses males llavors.
Altres ho conten d’aquesta manera: Per la costa menorquina de sa tramuntana passava una nau, i un dels mariners contà a un arquebisbe, que hi havia a bordo, sa peita que a Ruma, que es veu des de la mar, tenien a s’era amb ses formigues. S’arquebisbe beneí, de sa nau estant, es lloc i s’era, i digué an es mariner: —Haurà acabat es mal de ses formigues.
(*) Lloc tancat, generalment amb andans, on es recull el bestiar que pastura al camp o a la muntanya