Hi ha una frase que defineix bé la política catalana —i, per extensió, l’espanyola— d’avui: «No importa el que passi, importa el que expliquem que ha passat». L’últim exemple és la valoració del primer any de Salvador Illa com a president de la Generalitat. Junts i el Partit Popular coincideixen en suspendre’l. Però el motiu d’aquest suspens és diametralment oposat.
Per a Junts, Illa és el president que ha aixecat un ‘tripartit del 155’, que ha votat més de 80 vegades amb PP i Vox i que ha emprès una «desnacionalització» de Catalunya. Per als populars, en canvi, Illa és el president que cedeix davant del «separatisme» per protegir Pedro Sánchez. Per a uns, és massa espanyolista; per als altres, massa independentista. Una paradoxa que no només fa somriure sinó que il·lustra fins a quin punt la política ha abandonat l’anàlisi objectiva per refugiar-se en relats prefabricats.
En un debat sa, les crítiques haurien de partir d’una base comuna de fets: quines mesures ha pres el govern? Quins resultats han donat? Quins objectius s’han complert i quins no? Però avui això sembla ciència-ficció. Tant a l’independentisme com al constitucionalisme més dur, el guió està escrit abans de començar la pel·lícula. La feina del partit no és descriure la realitat, sinó modelar-la perquè encaixi amb el seu relat.
Així, l’acord de finançament assolit el 14 de juliol és llegit per Junts com una humiliació —cap euro nou, cap singularitat— i pel PP com un privilegi —un «cupo separatista» que trenca la solidaritat autonòmica. El mateix document serveix per sostenir dues tesis contràries sense que ningú s’aturi a examinar les xifres amb serenitat.
AQUEST MECANISME no és nou, però s’ha accentuat amb la polarització i les xarxes socials. La política s’assembla cada cop més a una sèrie televisiva amb temporades interminables, on cada personatge juga el paper assignat: l’heroi, l’antagonista, el traïdor, el salvador. No hi ha lloc per a girs de guió que trenquin el personatge. Si l’adversari fa alguna cosa positiva, cal minimitzar-la o reinterpretar-la com a part d’un pla ocult.
El resultat és que qualsevol intent d’anàlisi equilibrada es percep com a sospitós. El periodista, l’acadèmic o el ciutadà que reconeix mèrits puntuals a un adversari polític és acusat de vendre’s o de «fer el joc a l’altre bàndol». Vivim, doncs, una cultura que penalitza la moderació i premia el dogmatisme.
He dut aquí el cas d’Illa perquè em sembla paradigmàtic, ja que concentra totes aquestes dinàmiques. Junts li retreu que no s’hagi plantat davant de Madrid en temes com el dèficit fiscal o el traspàs de Rodalies, i que hagi incomplert compromisos d’investidura. I el PP li retreu exactament el contrari: que cedeixi davant del nacionalisme català, que protegeixi el PSOE i que no hagi «tancat» la fase política oberta pel procés.
EL DIAGNÒSTIC és clar: per a uns, Illa és massa tou amb Espanya; per uns altres, massa tou amb Catalunya. El que podria ser llegit com un intent de governar des del centre és interpretat, inevitablement, com a feblesa o traïció, segons qui ho miri.
La discrepància és necessària en democràcia. Però el problema arriba quan aquesta discrepància és impermeable als fets. Si les xifres d’atur baixen, per a uns serà gràcies al govern central i per als altres malgrat aquest. Si la inversió estatal creix, per a uns serà un «pegat» insuficient i per als altres un malbaratament de recursos. El contingut objectiu de les dades és irrellevant; el que importa és com encaixen dins del relat previ.
Aquesta impermeabilitat té, però, les següents conseqüències greus: A) El bloqueig institucional, perquè qualsevol iniciativa és rebutjada si la impulsa l’adversari, sense importar-ne el contingut. B) La polarització emocional, perquè la política es converteix en una guerra cultural constant, on cada decisió és una batalla simbòlica. I C) La desafecció ciutadana, perquè molta gent, farta del soroll, es desconnecta de la política, deixant més pes als nuclis durs.
Quan no hi ha un espai compartit de fets, el debat democràtic s’erosiona. I sense aquesta base és impossible construir consensos mínims: Els acords tècnics es tornen sospitosos; les reformes a llarg termini són inviables i la negociació es veu com una concessió inacceptable.
Sortir d’aquesta trampa exigeix, però, voluntat i cultura democràtica. Voluntat per part dels partits, que haurien d’acceptar que l’adversari pot tenir raó en algun punt sense que això signifiqui rendició. I cultura democràtica per part dels mitjans i la ciutadania, que haurien d’exigir dades contrastables, indicadors clars i avaluacions independents.
TORNANT, doncs, al cas de Salvador Illa, que he dut a col·lació, potser la qüestió de fons no és afirmar si ha estat un bon o mal president en aquest primer any, sinó si encara som capaços de respondre a aquesta pregunta amb rigor. Perquè si cada fet és reinterpretat segons el relat de qui el jutgi, la discussió no es fa sobre la realitat, sinó sobre quina ficció aconsegueix més adeptes.
La política, en teoria, és l’art de governar. Però si seguim pel camí he em emprès, correm el risc que es converteixi definitivament en l’art de narrar. I en aquest terreny, la veritat sempre tindrà les de perdre.