En l’àmbit educatiu, formal però també informal, és a dir, tant als centres educatius com en la vida familiar hi trobem exemples que manifesten de forma més o menys clara la implicació en la vida cristiana. Tal vegada, costa més trobar-la a nivell individual.
El fet de tenir objectius comuns, capacitat de diàleg, estaló afectiu, acompanyament i hàbits compartits en el grup (classe, família, parròquia, ...) fa que en ell, les persones actuïn i vagin d’acord. Cert és que tots aquests elements són importants per fer créixer i enfortir la fe. Es podria etiquetar d’experiència extrínseca, que ve de fora i, per tant, ens guia i sosté.
Si ens centrem en les persones individuals, pensem que aquí també es pot observar la intenció cristiana, però no és tan fàcil de descobrir. Essent una part privada de la persona, no tothom la vol expressar. Sempre que ens atraquen a l’àmbit privat, s’ha de respectar el que hom vol mostrar o contar.
EN QUANT INDIVIDU, el jo és l’element central del ser. El jo és la mida de totes les interaccions i decisions que feim en la vida. La família, l’escola, els amics, les pèrdues i altres experiències vitals, acompanyen el nostre món i, per tant, també la nostra creença. Però sobretot, la determina la imatge pròpia que tenim de Déu.
A quin Déu orem en els moments en què ho feim?
D’acord amb el «nostre» Déu, esdevindrà la nostra forma de viure l’espiritualitat i religiositat, a més de la nostra esperança. La intrínseca, si volem dir-ho així.
Compartir la religiositat a nivell gregari, és una gran passa per la pràctica i reflexió però cal tenir també els fonaments de la individual prèviament o de forma paral·lela. I això es pot cultivar, com moltes coses a la vida.
Tenir referents (sobretot si són bons) és font de guiatge cabdal, però parcial. Cal aprenentatge a partir de la pròpia experiència, per ser significatiu. Aprenem a través de tots els sentits. Un aprenentatge, diuen els experts, és significatiu si combina més de dos alhora: escoltar i fer; tocar i observar; llegir i construir...és a dir, cal participar i implicar-se activament en el que s’aprèn.
El toc, diríem de gràcia, esdevé quan ens sentim atrets, o cridats per intervenir en el món des de la transcendència. L’embolcall social i comunitari, més la participació i implicació personal troben una finalitat en la relació personal que sentim que hi ha amb el nostre Déu.
L’època actual és molt exigent en quant a la participació activa en tots els àmbits. No tothom hi està disposat ni tothom és ben rebut... De qui depèn que ens animem a mostrar-nos més?
«No m’heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres i us he confiat la missió d’anar pertot arreu i donar fruit, i un fruit que duri per sempre. I tot allò que demanareu al Pare en nom meu, ell us ho concedirà» (Joan 15,16)