En aquell temps, que es pot dir que a la pagesia menorquina no hi havia pobles, es balls dels darrers dies se feien en els llocs. Els dijous i dissabtes, amb sa vesprada, era de rigor que, a una banda o a s'altra, n'hi hagués, de ball. Els qui havien assistit a un, ja sabien a on seria es pròxim venidor; i en vespres de fosca, que no fes lluna, també era bo d'afinar es lloc: era costum que els balladors o convidats, per anar cap an es ball, es fessin llum amb faies de canyes o d'escarxillons enceses. Un no tenia més que pujar dalt una talaia o damunt una esquena, i guaitar sa via que feien ses faies. Idò sí: en Camets un dijous a vespre arribà a ca seva mentre se rentava es peus, demanà es sopar a sa mare, i que li tragués sa roba dels diumenges, perquè havia d'anar an es ball. I ell no sabia a on el feien aquella vesprada; i a s'hora que podria sortir de sa vall a on estava sa caseta, ben segur que ja no en veuria de faies enceses... Però pensava que es ball era a Son Mercer de Baix, i allà s'encaminà: una horeta de camí, que ell recorregué amb un promís. A Son Mercer trobà sa quietud i els cans, que li lladraren ferm, fins que es despertà un missatge. —Germà, què cercau? —Me pensava que es ball era aquí, anit. —No, germà, el fan a sa Cova d'en Company. En Camets girà de cap en coa, i per ses mateixes tresques, —si passà per ca seva no s'hi aturà—arribà a sa Cova d'en Company; hi trobà es ball encès, i lo que ell desitjava, va ballar amb s'al·lota.
A sa Cova des Rostoiet de Binigaus hi visqueren els Maçanets, calciners vinguts de Mallorca. Es darrer fonc en Josep Maçanet, l'avi d'en Bep que fins s'altre dia era guarda de Binigafull, que viu a Ciutadella. A una de ses coves de Son Mercer de Baix nasqué el Sr. Llorenç Pons, primer vicari de Sant Cristòfol des Migjorn Gran, i rector després, (cap a l'any 1800) de ses Ferreries.
De ses Coves Gardes, Cova des Cadenat, des Moret, d'en Xoroi... ja n'hem parlat a son lloc corresponent («Encantaments», «Records dels temps dels Moros», «Faules»...).
Si verament són foteses lo que he contat, pensem que s'homo de ses coves és estat s'homo més humil de la pagesia menorquina. Ses nostres coves habitades han sigut caus, llorigueres humanes; però no palaus, ni castells feudals.
En elles, la mare naturalesa, és a dir la Providència, donà auberg an els fiis de sa pobrea, an els que els mancava tot, fins sa teulada d'una casa meca, o es sostre de rama i càrritx d'una barraca. Tal volta per açò, lo que d'elles conserva sa recordança popular, és tan frescal, tan tendra, tan nostra. Pensem-hi; que tal volta nostros rebesavis nasqueren dins una cova. Dins una cova-estable nasqué el Fill de Déu.