Em veig amb la comesa de fer públic l’escrit que vaig llegir en la cerimònia de comiat del nostre amic i col·lega Ignasi Mascaró. Han passat tres setmanes de llavors ençà. Ho faig avui perquè molta gent em demanava aquest text i així el té tothom, especialment la família.
Cada dimecres ens trobam un quants amics profes jubilats a fer una tertúlia per arreglar el món. Últimament en Nasi sortia a la conversa. Vam ser tots nosaltres col·legues seu a l’IES Quadrado. Parlàvem de les recaigudes, les maleïdes infeccions i només podíem dir «punyetes!». Ahir ens vam trobar de nou i el món no s’havia arreglat, sinó tot el contrari, seguien les guerres i les matances de gent innocent i a més s’havia mort en Nasi, una malanova mai no esperada malgrat tot. Perquè no només ens era un col·lega sinó també un amic, i amb un amic comparteixes, a més de feina, alegries i tristors. -Ajudau-me, vaig demanar als companys, a dir unes paraules de comiat. Ahir dimecres les parets del Casino Nou van sentir el nom d’en Nasi unes quantes vegades.
Era fàcil ser amic seu, d’ell n’era el mèrit perquè va ser una persona afable, mai no s’inquietava, sempre tenia aquell posat tranquil de qui les veu venir totes. Armava fàcilment conversa i si venia qualque profe nou, o nova, tot d’una li donava qui va. Allò que més el definia era una enorme curiositat, per tot: persones, idees, fets. Ho va demostrar quan es va jubilar. En lloc de fer tertúlia amb amics i coneguts de sempre, com nosaltres els profes jubilats, va anar a fer el cafè de molt dematí amb un grupet ben diferent, gent major, d’altres gremis, per aprendre del diferent, de l’altre. En Nasi tenia el cap obert. M’hi va convidar en aquest grupet, hi vaig anar una vegada, no hi vaig tornar, perquè jo tenc un cap tancat.
AMB EN NASI vam compartir una muntanya de coses: la feina al mateix institut durant molts anys (claustres, comissions pedagògiques, avaluacions), compartíem la bona música de jazz, un expert, compartíem l’ocupació i la preocupació per la nostra llengua catalana; i reunions a l’IME, i els sopars d’amigots i jugades a frontó (el futbito no li anava). Vam compartir articles i vam intercanviar llibres, qualque recepta de cuina (encara el sent «Cisquet, què tens avui per dinar?», vegades em deia Cisquet! No vam compartir mai receptes de vida, perquè no n’hi ha, bé que ho sabíem. Era persona que deixava marca a qui el coneixia. A mi me’n va deixar una: el cop de raqueta que em va donar, sense voler, damunt el llavi inferior. Sang, morros inflats, una contusió de caldeu. Ai ai ai, ell retgirat. Vaig sobreviure. No va ser res: cada vegada que em rent les dents pens en ell.
Era irònic i molt intel·ligent. D’una ironia fina i de tant en tant amollava un sarcasme viu. Em deia: «sempre vas vestit de negre que sembles un escarabat!» i jo li tornava: «i tu vas vestit de marrón com un cagarro!». La confiança permet aquesta conya afectuosa. Ara allò que més enveja em feia era la facilitat pels idiomes. Aquest punyetero en dominava sis o set i en coneixia un munt més. Col·leccionava gramàtiques! En xerràvem i m’animava a aprendre bé el meu anglès rudimentari i macarrònic. Ho feia amb tothom, però en el meu cas en Nasi em donava la tabarra cada dos per tres, una murga i venga i venga... «no te treu no saber com a mínim anglès!»... fins que un dia, ja fins dalt d’aquesta cançoneta li vaig amollar, emprant la ironia que em va ensenyar: «I tu què! Per què no aprens a dibuixar, que no saps fer un rotlo amb un got! Cadascú té ses seues aptituds i ses seues passions!». Em va mirar parat: «Tens raó», i llavors em va deixar tranquil amb el meu anglès macarrònic. I, sabeu què li envejava també? Que sabia mantenir una certa distància amb el món, amb les persones, amb els problemes. Una distància que li permetia viure d’una forma més folgada, un pèl més despreocupat. Establia així la distància necessària per veure més clares les coses. Jo li anava, desesperat: «mecatxis, ets al·lots cada vegada xerren un menorquí més pobre, carregat de castellanismes, no saben pronunciar la palatal lateral sonora». I ell relativitzava la meua alarma. Intel·ligentíssim.
Dona la sensació que se’n van els millors, quan perdem un amic com en Nasi. Ja sé que no és cert. És una sensació més pròpia de qui pastura la darrera tanca, cosa de vells. Però és que duim una ratxa que no eixugam. En Nasi diria «també en venen de millors» i ell ho podria afirmar amb coneixement de causa perquè va ajudar els joves a formar-se, va fer cantera, com es diu ara, perquè era un bon professor, d’aquells que saben inculcar als alumnes l’amor a l’estudi i els estimula la curiositat intel·lectual. Hem de dir que tenia pocs i bons alumnes, els millors, aquells que trien llatí i grec.
Les seves dues grans passions eren la lingüística i la música. D’orella fina, sempre es queixava de l’acústica horrible de les aules. «Si una aula és un lloc de conversa, com pot ser que...», deia. Però sí que pot ser en un país on dedicam les clovelles dels pressupostos a l’educació. Ajuntant les dues passions, en Nasi va enfocar la seva tasca científica en una branca de la lingüística, l’entonació, que és la música de les llengües. En va fer estudis seriosos d’una disciplina difícil, novedosa, poc estudiada. Tot un repte. Els seus articles a la premsa eren imperdibles. Podria allargar-me, que tenc moltes coses al cap, però no cal.
LA VIDA CONTINUA, no ens queda més remei, i ho farem a la manera d’en Nasi: conversant, compartint i trobant-nos, entre nosaltres i amb els altres, per arreglar el món. En Nasi va passar els dos darrers anys malament. Ell lluitava, instint de vida, i ara ja descansa. Fora patir.
En Joan López va escriure unes gloses dedicades a en Nasi de quan tenien vint i pocs anys mentre l’esperava, que en Nasi s’havia adormit. En Nasi me les va donar per incloure-les al llibre de poesies que prest sortirà: «Vols que et digui..! Un tros de pa/ un és, qui greuges perdona:/ Mos en som anats a Maó!/ Lo que avui passa, demà/ ja no fa moure tafona,/ que jo no en tenc per estona/ i empeder som d'oblidar./ Tot sigui per un amic/ que m'estim com un germà!». Paraules de l’enyorat Joan que ara feim nostres.
I acab amb la cita que en Nasi tenia d’encapçalament a la web per donar classes: «Etiam capillus unus suam habet umbram», pels que no heu estat alumnes seus de llatí, vol dir «Fins i tot un sol cabell fa la seva ombra», que tot és important, fins i tot les coses més petites.