Aquestes setmanes he llegit «El meu país estimat», de Ielena Kostiutxenko (La Segona Perifèria, 2025). Es tracta d’un recull de cròniques periodístiques sobre la realitat social i política de la Rússia actual, i no cal dir que us el recoman molt: en aquest racó del Mediterrani, a vegades ens costa girar la vista cap a altres indrets del món, i és fonamental que hi hagi editorials com La Segona Perifèria, que aposten per la mirada crítica, per la feina ben feta i per la cultura en català.
Una d’aquestes cròniques es titula «Els no-russos» i és dedicada als nganassans, un poble originàriament nòmada que ha patit la submissió russa des del segle XVII i que el poder soviètic va obligar a sedentaritzar-se. Actualment, els nganassans estan establerts al nord de la Sibèria i són «la nació més septentrional del nostre continent», explica Kostiutxenko. Més enllà de l’obligació de sedentaritzar-se, un altre dels efectes de la russificació d’aquest poble té a veure amb la qüestió lingüística: hi ha hagut un clar procés de substitució de la llengua nganassan pel rus. Kostiutxenko explica que el que va anihilar la llengua va ser el sistema educatiu: a escola «estava prohibit de parlar nganassan, es castigava tota paraula pronunciada en aquesta llengua». Aquesta pràctica va derivar en una interrupció de la transmissió intergeneracional: «si les criatures dels anys seixanta encara parlaven amb els pares en la llengua nativa, els seus fills ja són totalment russòfons». Cap sorpresa, fins aquí: el paper fonamental de l’escolarització en els processos de substitució lingüística és conegut arreu.
Kostiutxenko també explica que un altre factor que va afavorir aquest trencament de la transmissió va ser el purisme lingüístic —és a dir, un respecte extrem, «gairebé religiós», envers la llengua. Als més vells «els feia més mal sentir una parla nganassan estrafeta a la boca de les seves criatures que no pas una altra llengua, una d’estrangera», la russa. Eren tan gelosos de la llengua nativa que van preferir abandonar-la per por de fer-la malbé.
Segurament per defecte professional, no vaig poder evitar transposar aquestes paraules a la realitat sociolingüística d’aquí. En general, els catalanoparlants tenim la percepció que la nostra llengua també es fa malbé: ens queixam perquè es perden paraules, perquè es deixen de pronunciar certs fonemes, perquè a la llengua actual li falta «genuïnitat». Ens posam les mans al cap quan sentim parlar els joves, perquè diuen bro i random, perquè no saben fer la doble ela i perquè no coneixen els refranys dels avis. Ens sap greu perquè hi veim l’esvaïment del que és nostre i ens defineix. Alhora, però, gelosos com som de la nostra llengua, ens passam tot d’una al castellà quan notam un cert accent estranger en el català d’un nouvingut. Ho feim per educació, clar, perquè «encara no el parla bé» i li volem fer un favor. El que no veim és que aquestes actituds no fan cap favor a ningú, tampoc a nosaltres mateixos com a comunitat lingüística: l’excés de zel genera inseguretat, i la inseguretat sovint condueix a l’abandonament de la llengua.
Amb tot açò no vull dir que hàgim de deixar de vetlar per la qualitat lingüística. No ens podem permetre, però, que aquesta gelosia excessiva ens tanqui les portes a l’evolució lingüística i a la integració de nous parlants. Al cap i a la fi, el pitjor català és el que no es parla.