CARABASSES I GLANS
El Bon Jesús i Sant Pere anaven pel món. El Bon Jesús mostrava a son Deixeble les meravelles de la Creació. I passaren per un hort de sindriars, amb síndries com a gerres, i de carabasseres amb carabasses com a covos. Davant tantes meravelles Sant Pere estava amb sa boca oberta. I com que sa calor apretava, entraren dins un bosc i s'assegueren a s'ombra fresquívola d'una auzina ufanosa: sa soca era com una torre; sos brancatges, arbres; i per entre es fuiam atapit, els glans hi estaven a punyats i ambostes. Sant Pere restà mut, pensatívol. —Idò, Pere; que no t'agrada açò? digué el Bon Jesuset. —M'agrada i no m'agrada, que són dues raons —contestà Sant Pere—. Trob, Mestre, que ho haveu posat al revés. Aquest arbre tan gros, té sa fruita menuda, i aquelles plantes de verger, que no són mes que herbotes, fan fruites desproporcionades. Jo haguera penjat ses síndries o ses carabasses a s'auzina; i que ses carabasseres fessin glans. Mentre deia açò Sant Pere, un gla li caigué amb tanta força damunt es cap pelat, que li féu una bodonya. —Mestre, perdonau —exclamà es deixeble—, vui tornar sa paraula enrera: trob que ho féreu bé i rebé. Ses auzines no poden fer més que glans menuts (si fos estat carabassa, aquest que m'ha pigat damunt es cap!...)
EN TOT HI HA MALDAT...
En tot hi ha maldat, sinó en sa llet, que hi posen aigo..., i en ses graneres d'àtsia i, com voleu que hi hagi maldat, en ses graneres aquestes?
Una vegada, un mercant va posar ses graneres d'àtsia a dotze doblers cada una. Vengué en sabuda d'un des mateix ofici, i va demanar an es primer: —No et trastoc sa bondat de ses teves graneres; però i, com les pots vendre tu a dotze doblers, quan jo no puc donar-les a manco de mitja pesseta, amb tot i no costar-me res s'àtsia i els mànecs?... (Els trobava... si hi afegiu una t.) —És que a jo no em costen res ses graneres, —va respondre s'altre.
UN ERRAT DE COMPTES
Això era un homo benestant, que quan va tenir cinquanta anys feu aquests comptes: Què puc viure jo, vint-i-cinc anys?... Tenc vint-i-cinc mil duros. Es compte ve just: puc gastar mil duros cada any; amb es darrer alè gastaré es darrer duro; i fora feina i maldecaps. I així ho feu. Quan acabà es vint-i-cinquè any, acabà es darrer duro... i li entrà es primer maldecap. I d'aleshores en avant, per viure, ja que era massa vei per sa feina, no va tenir altre remei que cercar caritat. I deia, quan la demanava: —Volen fer almoina a un pobre errat de comptes?...