Un veiet i un seu amic, veiet també, se solien ajuntar a sa Planada de Maó, per prendre es sol en l'hivern i sa fresca en s'istiu. Una vegada s'amic digué an es veiet: —Fa una temporada que em sembla que t'han fuit ses berbes; sempre et trob consirós. Respongué es veiet: —Té diré lo que em passa. Es meu fii, sa nora i fins i tot els néts me tractaven tan bé que se desfeien per jo: —«Mon pare, què voleu?... Padrí, què vos falta?... L’aviet, us estimam molt!» —Jo per agrair tanta amor, per llevar-me maldecaps, vaig fer-li donació de tots mos béns. Mai no ho hagués fet!... D'aleshores ençà es fii casi no em saluda, sa nora em parla amb remelsa i es néts m'insulten: a sa taula em prenen es pa, s'estogen sa molla i me tornen ses crostes. I jugant es néts, ho fan a posta d'envestir-me, i es seu gust és fer-me anar de turmellons, per cantar-me: «L’avi en Cirereta»..., me fan moms, i sa mare s’esbrella de riure.
Li digué s'amic: —Això és bo d'arrenjar: ves, espera'm a ca teva. S'amic se presentà a cas veiet; demanà per ell, se van tancar dins s'estudi, deixant a posta un finestronet obert, i venga fer renou de doblers i compta qui compta duros i més duros. Es fiets avisen sa mare; sa mare, de peu en puntes, guaita pes finestró, ho escolta tot..., i es vespre, quan arribà s'homo, li digué: —Saps que ton pare no t'ho entregà tot?, saps que es reservà per ell una bona marrota? —No siguis tonta. A on havia d'estojar sa marrota aquesta? —Te diré lo que he vist: ha vingut un homo vei i amb ton pare s'han tancat dins s'estudi: ton pare ha tret de dins un calaix una bossa de moix i l'ha abocada damunt sa taula: era plena de duros en peça. I l'avi compta que compta duros, i fent-ne paquets: lo manco n'ha comptats vuit-cents. S'amic se'ls estojà, fermant-los dins un mocador i entregà a ton pare un paper, que deu esser s'escriptura, i l'avi el tanca dins es caixonet. Tot açò ho he vist guaitant pes finestronet. Ja t'ho deia: ton pare no mos ho donà tot.
Aquell vespre es veiet reparà que es seu fii li guardava tant de respecte o més que abans, i sa nora semblava que s'havia tornada de mel. Un des netets, que no coneixia es marro, va fer, una de ses habituals impertinències a l'avi. -Malcriat!... Açò fan a l'aviet?... —li digué son pare; sa mare agafà es minyó i li posà un cul com una mèl·lera. I d'aleshores, fii, nora i néts dugueren l'avi damunt sa mà. Un dia l'avi se morí, i encara no era fred, es fii i sa nora afrissaren a obrir es calaixet de l'avi: dins hi trobaren un paper clos. L'obriren i dintre hi van trobar escrites aquestes paraules d'Isop: «Qui per altri es descompassa, se bat es cap amb una maça».