Anant per s’antiga carretera, o camí d’en Kane, dalt sa costa que a Maó en diuen sa costa de ses quatre milles, i a Alaior, sa costa de mitjan lloc, casi confrontant amb sa fita des kilòmetre 6, hi ha a sa part ombrívola, una gran roca que surt de sa paret, amb una figuereta borda i una mata de bruc arrelades dins un cucó que fa dalt com una olla, o com una florera gegantina. Quin menorquí, un poc pàtric a sa carretera veia, no co-neix Sa Roca de sa Paciència?
Un homo de la pagesia d’Alaior tenia son pare vei i impedit. Eren molt pobres, i resolgué es fii dur a l’hospital de Maó a son pare. Se’l carregà a becoll —es veiet no tenia més que la crisma i no pesava gaire— i cap a Maó s’ha dit. Es Cos Llarg li semblà més llarg que mai, i quan arribà en es Vinyet de Binianfús, no podent ja fer upa, per descansar un poc, diposità son pare. —Pren paciència, fii meu, pren paciència! digué es pobre veiet. Tornà a carregar-se’l i prest tornaren a flaquejar-li ses cames, i arribats dalt sa costa de mitjan lloc, no podent tornar alè, s’aturà i deposità son pare a s’ombra de sa Roca de sa figuereta borda, i s’assegué ell a son costat. —Déu te doni paciència, fii meu, molta paciència! També m’hi vaig aturar aquí, per prendre alè quan portava mon pare a l’hospital, digué es veiet. Sentint açò, li passà sa fatiga en es fii; es carregà son pare, girà cap enrere i se’n tornà a ca seva sense fer returada, dient: —No m’hi durà, cert, es meu fii, a l’hospital.
D’aleshores ençà sa roca du es nom de sa Roca de sa Paciència D’aleshores ençà, fins no fa primera vegada, besaven sa roca dalt sa costa de mitjan lloc els que anaven a Maó per no perdre sa Paciència.
Mals de cap
Es cavaller havia vengut a manco. S’endeutà; per tapar un forat en destapava un altre de més gran. Un dia s’aixecà maldispost, més que mai: necessitava cinc-cents duros, i no sabia d’on treure’ls. Era massa coneguda sa davallada, perquè algú li fiàs una creu.
Ses fies li donaren sa besada des bon dia, i li preguntaren: —Que vols berenar, mon pare? —No, fietes meves, tenc molt de mal de cap. Se passetjà una estona, cap enfonyat, i no li afluixà sa maldecapada. Prengué capell i garrot, i sortí as carrer, a prendre s’aire. No fou llarga s’estrebada des seu passeig, i tornà a ca seva alegre, xalest, (portava els cinc-cents duros) i cridà ses fies: —Que em donin berenar. —Que ja li ha passat es mal de cap? preguntaren, totes compatívoles. — Sí, fietes meves: l’he donat a un altre. (Ciutadella)