Llegir «Els morts de Mazón» en el títol d’un llibre crea recança. Amb el títol, Esperança Camps, atribueix aquells 228 morts de fa deu mesos a València a la negligència del president Mazón. És una afirmació arriscada, perquè la periodista ha de saber després fonamentar-la i explicar-la. En aquest món nostre, on la majoria dels comunicadors (els polítics també ho són), cerquen primer l’ocurrència que la veritat, convé que els lectors reclamem això: la veritat sustentada en proves que puguem reconèixer. Vivim una epidèmia de sobresaturació desinformativa. La desinformació principal és la falta d’informació: o sigui, silenciar aquells fets que no interessa que es coneguin, però desinformació és també aportar dades falses o manipulades; convertir en testimonis de càrrec a aquells que són part interessada, fer córrer rumors, convertir simples opinions en veritat informativa, crear relats oficials per a desdir realitats paleses. Tot això, ben remenat, és el còctel de la desinformació que ens arriba a través de les pantalles, grosses i petites.
El 29 d’octubre de 2024 es va produir un fet. Aquell dia va esclatar un desastre que va provocar 228 morts, cents de ferits, i milers de persones que ho van perdre tot o quasi tot. A més de l’allau de fang, es va produir una allau de paraules dites i escrites per explicar-ho. Com diu V. Partal en el pròleg del llibre: «la veritat no es troba solament en la literalitat dels fets, sinó en la interpretació honesta i en la correcta contextualització dels fets. En aquest sentit, el periodisme, el bon periodisme, ha de contribuir a la construcció del consens social sobre la veritat». La veritat d’aquell dia és que va caure tanta aigua que va provocar una riuada que ho va destrossar quasi tot al seu pas. Però la veritat també és que des de feia dècades s’havia construït en zones inundables i de risc, que Mazón, el responsable últim d’emergències, es va amagar i va actuar negligentment; que l’alarma a la població que hauria salvat moltes vides es llançà quan el mal ja estava fet; que la resposta de l’administració responsable va ser la mentida per a vestir un relat amb el qual justificà la inacció criminal.
Esperança Camps, la periodista i escriptora ciutadellenca que fa molts anys que viu i treballa a València, accepta l’envit per a contar aquesta història i posar-se al servei d’aquells que van patir i pateixen. En una primera part, ens presenta un punyat de víctimes a través dels records i certeses dels seus familiars. Són víctimes en poblacions diferents, en circumstàncies diferents, de trajectòries diferents, i és a través de la veu dels seus éssers més pròxims que els coneixem i patim, que sabem què va passar, que comprenem com van viure els fets i com han viscut les seqüeles, que clamen per la dimissió de Mazón, que es mostren esperançats per l’acció de la jutgessa que ha obert al cas, encara que desconfien de la justícia, que sigui capaç de deslliurar-se de la pressió política per fer la seva feina.
En una segona part, Esperança ens fa una crònica paral·lela: la crònica de la gota freda i el desastre hora a hora i la crònica de la negligència del president, que no va anul·lar una agenda presidencial intranscendent, que es va retirar durant més de tres hores a un restaurant mentre ja es produïen les primeres víctimes, que va ser incapaç d’assumir el seu paper i posar-se al davant del Cecopi, delegant la responsabilitat en una consellera que va declarar després que no en tenia ni idea. Esperança no obvia l’esclat de les mostres de solidaritat i amb mà destra ens mena enmig d’aquella primera manifestació de més de 130.000 persones i fa que respirem l’aire impregnat de ràbia i desesperació, no només per la catàstrofe de la riuada (que no és exclusivament natural) sinó per la catàstrofe d’estar en mans d’uns polítics incapaços de ser al lloc on havien de ser quan feien més falta.