Un Sonny Angel de conill verd enganxat al portàtil. Un Labubu rosa d’edició limitada per penjar a la ronyonera Uniqlo. Unes entrades de més de tres-cents euros per anar a veure Bad Bunny a Arnhem. Un viatge al sud-est asiàtic per redescobrir qui ets.
Totes hem caigut en el parany del consum del FOMO -por de perdre’t alguna cosa- perquè totes tenim vertigen de no estar al dia de les darreres novetats que alimenten el capitalisme cuqui. Les xarxes socials en són l’aparador perfecte, ideal per emborratxar-nos del desig de consum.
Al cap i a la fi, totes aquestes mininecessitats tenen una dimensió performativa: estar a l’última de les microtendències genera un fals sentiment de pertinença. «Seria així, la nostra vida, sense xarxes socials?», em deman mentre recerc caravanes per anar a les Dolomites.