Aquest article l’he tret del llibret «Paisatges i Personatges», del qual és autor en Cristòfol Moll Huguet. Altres vegades ja he tret articles d’aquest llibret, perquè està molt ben escrit, i a la vegada me fa pensar en el poble des Migjorn, en el qual hi tinc bons amics. El títol és una dita que moltes vegades vaig sentir a dir al meu avi, Avui en dia gràcies a Déu, poques vegades la sentim. Ara bé, d’aquesta narració sols n’he tret alguns fragments, perquè és molt llarga, i així comença.
Eren per devers les cinc del capvespre. Els carres del poble romanien solitaris en aquella hora. Sols un parell de cans anaven i venien cercant amb que espassar-se la rusca. El so típic d’un mall copejant damunt l’enclusa d’un ferrer i les notes musicals de la cançó «El amor és como el vino», que qualque sabater entonava amb veu ben timbrada de tenor, digna d’un auditori més nombrós, eren els únic sorolls que esbrellaven l’aire d’aquell capvespre.
El traginer de sa rama. Aquell capvespre, com un element més del paisatge, de per un cap de cantó, va comparèixer en Beneta amb s’ase i es carro, carregat de rama de pi pels forns. Mentre passava, ses rodes des carro deixaven una llarga renglera damunt es pis de sauló d’es carrer. En Beneta seia damunt una vara des carro agafat amb una mà a sa coa de s’ase, mentre que amb s’altra aguantava ses regnes de s’animal.
En Beneta era un personatge popular, i sempre de bon humor, que va viure as Migjorn Gran, i traginava aquells feixos de rama de pi de l’Heretat del Duc, i els repartia pels forns que hi havia llavors al poble: El d’en Barceló, que hi havia el carrer de Maria Ausiliadora, el de sa plaça, on viuen avui en Pepe i na Joana des Casino; aquell forn el regentava sa mare de na Joana, i el del propi Beneta al carrer de Sant Llorenç, on avui hi ha una gelateria. En aquell forn era on anaven els escolans, a cercar el caliu els dies de gran solemnitat a l’església, per posar dins l’encenser on cremaven els encens.
En aquesta part, hem conegut aquell antic traginer de rama. Però ara, hem de donar un bot en aquesta narració, perquè no és igual treure o compondre un articlet d’un llibre, que fer-ne la recopilació de tot un capítol. És una llàstima, perquè aquest llibret està molt ben redactat i dona gust fer-ne un recopilat, la qual cosa, com dic, ja he fet altres vegades.
Aquell dia que dia, varen comparèixer al carrer de Sant Llorenç dos al·lots. Un d’ells duia un braç embolicat. Jugant s’havia fet mal i sa mare l’havia acompanyat a veure en Roca que, després de mirar-se’l, va diagnosticar que s’havia fet mal a un braó. En Roca sabia arreglar aquest petits mals. Quan els dos al·lots, un fent es patarrell amb es braç embenat, i s’altre que l’acompanyava li donava coratge, varen passar per can Beneta, ell descarregava es carro de sa rama, i es va interessar per aquell des braç embenat, i li va voler donar coratge dient: «No et preocupis home, açò no és res! Només que ara estaràs un poc fotut uns quants dies, perquè t’has fotut sa mà de pixar!»
El mosso del pontillo. En aquella hora, amb l’arribada del cotxe procedent de Maó, hi havia un poc més d’animació al carrer. Un parell de dones feien camí duent una palangana perhom, plena de patates per torrar l forn. Mentre es mosso del Pontillo, escoltava les recomanacions de sa dona del mestre sabater: «Hala, aquí ho tens. Digues al meu home que li he fet un bon plat de sopes de cafè amb llet. Açò haurà de ser sa bereneta i es sopar. Jo avui no estic per fer res més. Ves amb compte de no tirar-ho».
Pot ser sí, que aquella dona no estava gaire bé aquell dia, però tampoc no seria gens estrany que no tingués gaire cosa a ca seva amb què fer es sopar. Indiferents en aquestes i altres novetats, un grupet d’al·lots jugaven a mèrvols al tros de carrer on a una banda, hi ha s’enfront de ca na Maria Mora i a l’altra la l’Església. I, en el pla de l’Església, assegut a un portal, es mosso des sabaters, que se’n feia set pitos de qui arribava amb el cotxe i d’aquells que jugaven a mèrvols; destapava, amb tota parsimònia el perol de ses sopes des seu mestre.
El Pontillo devia rebre aquest nom, pot ser, perquè era una casa del carrer del Pont. És aquella on avui hi tenen una casa en Manolo i na Margarita de can Menorca. Llavores el primer pis estava voltat de banquetes, hi a cada una feien feina tres o quatre sabaters.
Quan es mosso va arribar allà dalt, es mestre se’l mira part damunt ses ulleres, que duia damunt es nas. «Bon repunyeta, on t’havies fotut. Venga, atraca ses sopes».
Es mosso li dóna es perol i li diu: «Ara que hi pens, s’àvia m’ha dit que i anés, perquè vol que vagi a fer-li un enviat». Encar no ho havia acabat de dir, quan amb es crit des mestre, tot allò va tremolar. «I on són ses sopes?». I diu es mosso: «Ses sopes ? ...! Ah, sí, ses sopes... Idò... És que es perol m’ha caigut i no he pogur aixecar més que es suc».
«El que té fam moltes en pensa». Açò és el títol del començament. Es mosso, en va pensar molts, però ell es va menjar ses sopes. Ara es mestre, que sols va quedar amb es suc, per sa bereneta i es sopar, quantes n’havia de pensar.
Així acaba aquesta composta recopilació. Esper haver estat encertat, perquè sa son no espera llit, ni sa talent companatge. Fins un altre dia.