Fa uns dies vaig compartir a les xarxes socials un discurs de Meryl Streep, en què denunciava una escena lamentable: un alt càrrec, des de la comoditat del seu poder institucional, ridiculitzava un periodista amb discapacitat. Ho feia des de la superioritat, des de la imitació burlesca, des d’una posició de privilegi físic i social, sense ni tan sols apropar-se a la dignitat de qui atacava.
Meryl, amb la sensibilitat que la caracteritza, va posar paraules a una veritat incòmoda: l’incivisme genera incivisme, l’odi engendra odi, però el respecte pot sembrar respecte. I ho va dir amb contundència: «Açò no és una pel·lícula. És la vida real». Vivim un moment on les paraules poden fer molt de mal, o poden ser el punt de partida per construir una societat més justa.
DIVENDRES PASSAT UNA PASTERA va arribar a Menorca amb onze joves a bord. No érem el seu destí, però els temporals van arrossegar l’embarcació a la deriva. Van passar molts dies sense menjar, exposats al sol, a les tempestes, i bevent només aigua salada per sobreviure. Durant el trajecte, quatre persones van perdre la vida. És difícil comprendre les circumstàncies tan extremes que empenyen aquestes persones a abandonar el seu país i arriscar-ho tot, en una travessia tan inhumana.
La Delegació del Govern de Balears va alertar a Creu Roja de la seva arribada, i Salvament Marítim va traslladar els supervivents al port de Maó. En poc temps, l’equip tècnic laboral i el voluntariat ja estava mobilitzat per prestar el programa estatal d’ajuda humanitària a persones emigrants.
Aquella nit gairebé no vaig dormir. No calia gaire per imaginar com havia anat el viatge. Només bastava mirar-los als ulls, m’impactava observar les cares marcades per l’esgotament, com si haguessin passat per l’infern.
Som una illa generosa i compromesa. En molt poc temps, tothom va activar la part de recursos que li corresponien o que li eren possibles: alleujament immediat, beguda i menjar, roba eixuta, primeres cures, gestió sanitària, coordinació a les dependències policials, recerca d’un centre nacional, allotjament temporal a la casa d’acollida de Maó i posterior trasllat cap a Barcelona. I pels menors, el recurs de la casa de la infància. Tot un procediment marcat per la dignitat i la humanitat per qui arriba en circumstàncies límit.
TOT EL QUE S’HA FET AMB LA MÀXIMA COORDINACIÓ I ESTIMA no pot quedar enfosquit per una allau de comentaris xenòfobs i malintencionats a les xarxes socials. Són missatges que qüestionen i ridiculitzen els recursos que oferim a persones en situació extrema, com si la solidaritat fos un luxe i no un deure.
Com deia Meryl Streep: «Com pot algú sentir-se bé fent d’amo i jutge d’una persona molt més vulnerable?». És una pregunta que encara em pesa.
Fins quan permetran els mitjans digitals aquesta violència verbal? Quan prendran responsabilitat les plataformes per impedir que la rancúnia es disfressi de llibertat d’expressió? Arribaran titulars més sensibles? Més empàtics?
L’odi no neix sol: sempre hi ha qui el sembra, el rega i l’amplifica, principalment des de la comoditat anònima d’una pantalla, sense assumir cap responsabilitat pel dolor que pot provocar.