Resant amb el salm 87 un es posa en la pell de tots els qui en aquestes guerres actuals estan sofrint horrors esglaiadors, siguin nins o nines que encara no saben el per què de tantes coses o siguin pares i mares que sense sebre resar, amb les seves llàgrimes i amb la seva mirada que parla, estam resant el salm 87: «Senyor, Déu meu, clam de dia i crid auxili de nit davant vostre… són massa els mals que m’afeixuguen… jo vos crid auxili, Senyor, cada matí vos arriba la meva súplica. Senyor, ¿per què m’abandonau i m’amagau la vosta mirada?» Em reserv particularment aquest darrer clam del salm 87:
¿Per què m’amagau la vostra mirada? Tal volta n’hi ha molts que, sense sofrir les guerres horroroses de polítiques equivocades, estan sofrint l’absència del sentiment d’una presència encoratjadora, que doni pau al cor i consol a l’ànima que pareix d’un pelegrí que va cercant una casual topada amb el qui creu de veres que és l’únic camí, la veritat i la vida. L’home d’avui, dins aquest món confús i sense horitzons clars, se sent tot sol. Venturós ell si dins aquesta nebulosa de dubtes i angoixes és capaç de cridar: ¡Senyor donau-me fe!