Existeix un vincle intern entre capitalisme i guerra tant des del punt de vista històric -diacrònic- com sistèmic -sincrònic-. En primer lloc, el desenvolupament del capitalisme europeu s’establí en el context de l’imperialisme polític, que es transformà -i és- en econòmic -a Àsia, Àfrica i Sud-amèrica-. L’anomenada «globalització» -dels moviments del capital- no ha estat altra cosa que una passa més en aquesta direcció. En segon lloc, el capitalisme s’ha desenvolupat ja des del seu principi sobre la base d’una potent indústria militar altament rendible, com es provà ja des de l’experiència del segle passat.
La indústria armamentista exigeix una quantitat elevada tant de capital com de coneixement tecnocientífic -determinant-ne el seu desenvolupament- i mà d’obra especialitzada, i es veu protegida per part dels mateixos Estats, que hi contribueixen amb el diners públics. La rendibilitat depèn de factors polítics sobre els quals la indústria té el poder d’incidir. De fet, aquest sector és una important font de creences i teories àmpliament acceptades tant per part de les institucions públiques com del conjunt de la població. Potser el cas més obvi és el de la política de la dissuasió, consistent en afirmar en tant que obvietat que els ciutadans estarem més segurs com més desenvolupem les nostres armes i el potencial de destrucció de les mateixes, per a la qual cosa cal reforçar els vincles entre indústria militar i ciència.
Aquesta teoria trobà la seva màxima expressió el segle passat en el desenvolupament de les bombes nuclears, tan altament destructives -susceptibles de generar un apocalipsi final- que farien que ningú les emprés, i així s’aturarien les guerres. Aquesta doctrina és de fet una gran victòria de la indústria vinculada al sector militar, el qual pren força en detriment de les necessitats de caire més social -com ara l’educació, la sanitat, les pensions, l’habitatge, etc.-, les quals pressuposen un increment en les expectatives de durada de la vida humana. Si en qualsevol moment pot esclatar un conflicte nuclear que faci inviable la permanència de la vida orgànica en el planeta, de què ens serveixen les escoles, els centres d’atenció primària, o bé les antiquades i costoses pensions?
2 El que convé fer és invertir més en «defensa», concepte que ja de per si és una victòria més de la indústria armamentista. Des del punt de vista racional no hi ha dubte que seria molt més segura per a la humanitat la inexistència de les armes nuclears que no la seva proliferació, però el sistema de producció de les armes ha establert el principi invers, com és armes i més destructives, més segurs estarem. Això podria semblar una bogeria si no fos perquè el conjunt del sistema capitalista ja ho es tot ell, una bogeria. Les armes ja no es fabriquen ni tan sols per la utilitat que puguin tenir, sinó per la pròpia rendibilitat a efectes de reversió dels beneficis -val a dir, de potencial de lucre- que pressuposa la mena d’activitat en si, en un sentit instrumental.
La prova d’això és que la rendibilitat no depèn de l’existència dels fins -en aquest cas, el desenvolupament de la guerra-, sinó que és autònoma respecte dels mateixos, i resulta igualment lucrativa en temps de pau. Com és possible aquesta victòria tan irracional però aclaparadora de la lògica capitalista? Doncs per la importància de l’efecte de la publicitat de les idees capitalistes sobre els estrats més pregons de la ment, instal·lant-se en allò més immediat, instintiu i inconscient: la inseguretat, la por, la precarietat radical del món en què vivim.
Resulta perfectament realista pressuposar que la gent desconfia de la gent i ja no pensa en un futur de convivència cooperativa, productiva i pacifista entre la totalitat dels homes i dones del nostre món. Més tost, temem la probabilitat d’un conflicte a gran escala no ja derivat de la incapacitat humana de conèixer i controlar el medi natural, sinó de conèixer i controlar el medi social -anant des de l’ escala local a la global-, de fer-lo més lliure i més just. Si és així, el perill per al futur de l’home no és altre que el propi home, i ens hem de preparar per a aquesta avinentesa. Però els pressupòsits de la lògica militarista són encara molt més sofisticats i refinats. Per a aquell cas que es trigui en declarar una nova guerra, no passa res, ja que les armes tornen ràpidament obsoletes i el «mercat» en demandarà sempre de més letals.