Obro «La Vanguardia» i les notícies que puc llegir a la portada em demostren sens cap mena de dubte que vivim temps foscos, temps en què la barbàrie s’ha convertit gairebé en rutina. Allò que abans hauria escandalitzat el món civilitzat, avui passa desapercebut entre titulars que s’encavalquen. Les notícies d’aquesta setmana ho il·lustren de manera descarnada: l’aposta de Donald Trump per un Tribunal Suprem dòcil als seus interessos, la prohibició que Palestina tingui veu a l’Assemblea General de l’ONU, l’assassinat polític a Ucraïna, els bombardejos a Iemen i la sensació de descomposició moral a Europa.
Podríem mirar cap a una altra banda, podríem encongir-nos d’espatlles com si res no fos amb nosaltres. Però aquest món és nostre, i la pregunta ètica inevitable és: fins quan serem espectadors passius d’una tragèdia que avança a pas ferm?
Els EUA, sota Trump, ens mostren la cara més crua de la política com a exercici de poder despullat de tot sentit del bé comú. Les institucions, que haurien de ser contrapès i garantia de drets, esdevenen instruments d’una estratègia personal. El Suprem, amb majoria conservadora, es presenta com la darrera trinxera per blindar polítiques comercials agressives i decisions que ignoren els més febles.
Alhora, la diplomàcia nord-americana castiga Palestina, beneeix Netanyahu i aixeca murs simbòlics i materials contra qualsevol dissidència. És la vella màxima de «als enemics, ni aigua», aplicada sense vergonya en ple segle XXI. Tot plegat, mentre es combat la cultura woke en nom d’una llibertat d’expressió que només serveix per consolidar privilegis.
No és només Trump, és el que representa: la normalització del cinisme com a estil polític, la indiferència davant el sofriment aliè, la reducció de la diplomàcia a un espectacle de força.
Mentrestant, a Ucraïna, la bala torna a imposar-se a la paraula. L’assassinat d’Andrí Parubí a Lviv és molt més que un crim: és la mostra de fins a quin punt els conflictes polítics han esdevingut camps de caça on la violència té premi. La figura d’un líder caigut, mort a trets per un fals repartidor, simbolitza la fragilitat d’una democràcia assetjada i la impossibilitat de viure en pau quan el poder es juga amb armes i emboscades.
A milers de quilòmetres, al Iemen, un atac aeri israelià liquida un primer ministre i diversos ministres hutís. La guerra, ja enquistada, es reinventa en forma de nous màrtirs i represàlies. Cada víctima és una peça més en l’engranatge d’odis eterns, mentre les grans potències juguen amb el tauler com si fos un escacs macabre.
Tot això mentre Xi Jinping, vorejat per Vladímir Putin, Kim Jong Un, de Corea del Nord, i una vintena d’autòcrates de diversos continents, mostra el seu potencial militar i el seu pes econòmic i polític tot disputant a Donald Trump l’hegemonia comercial i militar.
I Europa? Josep Borrell digué fa uns mesos les paraules que calien: «Europa ha perdut la seva ànima». No és només la impotència davant Putin, no és només la manca de lideratge en el conflicte de Gaza o en les relacions amb Israel. És la renúncia a una posició moral pròpia. Allò que havia estat un far de drets humans, de pau i de mediació, avui és un continent que vacil·la entre la submissió i la indiferència.
Macron i el canceller alemany Merz prometen més armes per a Ucraïna, més ajuda militar, més resistència. Però la pau no arriba, i la política exterior europea sembla reduïda a reaccionar, a seguir el compàs de Washington. Quan va ser l’última vegada que Europa va marcar un camí propi?
Davant d’aquest panorama, és legítim preguntar-se: què pot fer el ciutadà corrent, el lector que ara mateix passa els ulls per aquestes línies, davant de tanta barbàrie?
La temptació és refugiar-se en el «no hi puc fer res», en la resignació. Però això és, precisament, el que alimenta els tirans. El silenci dels ciutadans és el millor combustible de les injustícies.
El que podem fer és exigir, incansablement, líders que estiguin a l’alçada. Reivindicar una política basada en la dignitat i no en el càlcul oportunista. Donar suport a aquelles iniciatives socials, culturals i polítiques que posen la vida per davant del poder. Construir xarxes de solidaritat que travessin fronteres i que facin sentir a Gaza, a Kíiv o a Sanà que no estan sols.
També ens cal revisar-nos a nosaltres mateixos. Quantes vegades consumim informació sense indignar-nos? Quantes vegades fem clic, compartim, opinem ràpidament, però no fem l’esforç d’entendre i actuar? La barbàrie no només es manté pels qui l’executen, sinó també per la indiferència d’aquells que podrien oposar-s’hi.
És cert, el món sembla enfonsar-se en un pou de violència i autoritarisme. Però la història ens mostra que cap sistema injust és etern. Les dictadures cauen, les guerres s’acaben, els pobles es reinventen. La clau és si sabrem, com a humanitat, trobar la força per recuperar l’esperança i fer-la política.
Europa necessita retrobar l’ànima. Els Estats Units necessiten redescobrir la democràcia com a projecte col·lectiu i no com a arma de confrontació. Els pobles del Pròxim Orient necessiten respirar, pau i reconeixement mutu. I nosaltres, ciutadans del món globalitzat, necessitem tornar a creure que la política pot ser noble, que pot estar al servei de la vida i no de la mort.
La pregunta que queda oberta és: estem disposats a fer el pas? O deixarem que el cinisme sigui l’única llei, que la bala sigui l’últim argument, que l’ànima d’Europa i del món es perdi per sempre? La resposta no està només en mans dels poderosos. També està en les nostres.