Al contrari del que molta gent pugui pensar en l’actualitat, s’ha de dir que la ciutat de Maó ha crescut i s’ha desenvolupat al llarg dels darrers segles gràcies al comerç internacional i a l’obertura de mercats, sent els britànics els grans precursors d’una tradició mercantil molt potent a partir del segle XVIII que es va allargar durant el segle XIX i part del segle XX. El fet que Maó, gràcies als britànics, es convertís en un port franc i una seu de la Royal Navy, va afavorir el comerç internacional amb diferents colònies de la Commonwealth primer i amb altres ports estratègics de la mediterrània després. No és casualitat que Maó fos la primera ciutat balear en gaudir d’electricitat pública, la que té el teatre d’òpera més antic d’Espanya o que ja gaudís d’un ateneu científic i literari l’any 1811, vint-i-quatre anys abans que el de Palma.
Aquests fets evidencien que ja a finals del segle XVIII hi havia una base molt il·lustrada i un sector burgès molt important (ho il·lustra bastant bé el llibre «Els Nikolaidis»), fruit precisament de l’enriquiment a través del comerç. Fins a principis del segle XX la ciutat va seguir creixent i tot i passar moments complicats i experimentar un fort descens del trànsit mercantil per mor de la rigidesa econòmica i la pèrdua de dinamisme comercial, un gran sector de la població, que havia acumulat petites fortunes, va començar a invertir en diferents sectors industrials (destacant la bijuteria) que van revalidar cert dinamisme i esperit comercial, i que van mantenir a Maó com una de les ciutats més riques d’Espanya fins gairebé els anys cinquanta.
Per aquest motiu, cada vegada que passegeu per Maó i admireu la seva arquitectura i l’entramat urbà (Casa Mir, Ses Voltes, Anuncivay, Isabel II…) recordeu que va ser el comerç i el dinamisme econòmic aquells que van empènyer la ciutat i el seu port a ocupar un lloc destacat a la mediterrània, i que en certs aspectes avui dia, per desgràcia, estan injustament tractats i abocats a la decadència.