A Núria, Carla, Pol i Enric. La paraula vestida de tinta es despulla sobre la pàgina, com si s’anés a banyar a una platja d’arenes rosses per capbussar-se en el blau de les aigües que, a hores solellades, refulgeixen travessades per les espumes blanques que van deixant pel port els vaixells de motors rondinaires. A estones, as Castell, hi ha preludis de viatges i epílegs de retorns, tot en un temps simultani d’adeus i benvingudes.
A estones, as Castell, un cel tacat de núvols crea arxipèlags d’illes d’aigua que no acaba de ploure i la mirada salina, emboirada de somnis mariners, sospira en un parpelleig que plana com un vol de gavina sobre el mirall sense ningú de la mediterrània. Enllà, enllà, se’n van els mots sense rumb, esquitxant escumes, submergint silencis fascinats per l’espectacle d’una buidor plena de misteris.
Camino per les voreres on els pops s’arrapen o s’amaguen en els plecs de la pedra on es mimetitzen per defugir l’engany dels hams que els tempten o els tentacles d’una mà que els traurà de la mar i els llevarà la vida. Les barques, en la seva dansa d’ones somortes, es gronxen amb els motors adormits, els velams arraulits i xarxes aclarides, aromàtiques de fondàries.
Retallo la costa amb les tisores de les meves cames a un ritme com qui fa manualitats. Deixo caure el meu ull bo en detalls que es perd l’altre ull, més boirós, estrambòtic i perifèric. Entre tots dos ulls, faig equilibris inestables i no deixa de sorprendre’m un somriure d’eslora, de galta a galta. A estones, as Castell, tinc els llavis salats i la llengua llepa un aire que a vegades puc mossegar com la galeta cruixent d’un gelat.
Som especialista en enrocar-me, estiro el fil d’una idea i no puc treure res més que la tibantor d’un record capaç de rompre la canya de les meves intencions de pescar, en la memòria dels dies, l’atenció desatenta d’un lector qualsevol que fa sucamulles amb una ensaïmada dins un cafè amb llet i pensa que estic tocat de l’ala. Deixo anar, tallo el fil i contemplo el suro bellugadís com balla amb la música de belles balades que xiulo, sense empegueïment, als quatre vents.
Tot això que dic i cau dels meus dits com pluja d’estiu, no és meu, és cosa nostra, com el mar, l’entorn, els familiars, els amics... perquè, en el nostre anar i venir, retrobem el refugi d’un record que és molt bonic compartir, encara que no sigueu aquí, ara, en aquestes estones as Castell.