Quan el secretari general del Partit Popular, Miguel Tellado, va dir públicament que ens cal «cavar la fosa donde reposarán los restos de un Gobierno que nunca debió haber existido en España», no construí tan sols una metàfora desafortunada. Ben al contrari, usà paraules carregades de significat, amb una potència simbòlica que remet a un dels episodis més foscos de la història contemporània espanyola: la Guerra Civil i la repressió franquista. Parlar de fosses, en un país on encara avui hi ha milers de persones enterrades a les voreres dels camins i sense identificar, no és mai innocent. I fer-ho en el context d’una crítica política contra un govern legítimament constituït és, senzillament, perillós.
La primera part de la frase, «cavar la fosa», apel·la a un imaginari col·lectiu de violència i extermini de l’adversari. En política, les metàfores bèl·liques són habituals, però quan s’arriba a la imatge de la fossa, el pas qualitatiu és molt més greu. No es tracta només de derrotar l’altre, sinó d’enterrar-lo, esborrar-lo, fer-lo desaparèixer. És un llenguatge que deshumanitza l’adversari polític i el situa fora del terreny legítim de la democràcia.
Tanmateix, la segona part de la frase encara és més reveladora: «un Gobierno que nunca debió de existir en España». Aquesta afirmació no és una crítica a la gestió concreta de Pedro Sánchez ni a les seves aliances parlamentàries. És un qüestionament frontal de la seva existència mateixa. És a dir, nega la legitimitat del govern, nascut de la confiança del Congrés dels Diputats, seguint estrictament els mecanismes establerts per la Constitució.
Aquesta actitud no és nova. El Partit Popular ha reaccionat sempre amb dificultat quan no ha pogut governar. El 2004, després de la derrota electoral, va posar en marxa la famosa «teoría de la conspiración» sobre els atemptats de l’11-M, un relat sense proves ni suport judicial que tenia un objectiu clar: qüestionar la legitimitat de José Luis Rodríguez Zapatero. I des del primer minut del govern de Sánchez, el PP ha repetit la mateixa estratègia: presentar-lo com un usurpador, algú que ocupa la Moncloa de manera il·legítima, malgrat haver estat investit segons els mecanismes democràtics que ens hem donat.
La conseqüència d’aquesta actitud és doble. D’una banda, erosiona la confiança ciutadana en les institucions. Si dia rere dia s’insisteix que el govern és il·legítim, una part de la població acabarà creient que realment ho és. D’altra banda, converteix l’adversari polític en un enemic existencial. I quan l’altre és un enemic i no un competidor democràtic, desapareix qualsevol possibilitat de diàleg, i la política es degrada en guerra.
Aquest tipus de retòrica té efectes devastadors sobre la qualitat democràtica. No només alimenta la polarització i la crispació social, sinó que genera un ambient en què el debat raonat és substituït per l’eslògan i l’odi. Les paraules de Tellado, lluny de ser una anècdota, formen part d’una estratègia més àmplia en què el PP vol erosionar el govern i alhora el sistema que el sosté. Si el govern és il·legítim, també ho és el mecanisme que l’ha fet possible. En definitiva, es qüestiona la democràcia mateixa.
El paper de Feijóo, en aquest context, és igualment greu. El president del PP no només no ha corregit el seu secretari general, sinó que en massa ocasions ha contribuït a alimentar aquest relat de deslegitimació. Quan acusa Sánchez de governar gràcies a pactes amb «enemics d’Espanya», quan parla d’«oprobis» o de «traïcions», reforça la idea que el govern no és fruit de la democràcia parlamentària, sinó d’un frau a la voluntat popular. És una actitud irresponsable en algú que aspira a presidir el país i que, per tant, hauria de ser el primer a defensar el respecte institucional.
L’ús constant d’aquesta retòrica té, a més, un efecte multiplicador. Els mitjans de comunicació afins i les xarxes socials amplifiquen el missatge fins a convertir-lo en dogma per a una part de la ciutadania. El cercle viciós és evident: es repeteix que el govern és il·legítim, el missatge arrela en una part de la població, aquesta pressiona perquè l’oposició sigui encara més dura, i així es tanca una espiral de radicalització que deteriora la convivència democràtica.
En realitat, allò que s’està «cavant» amb aquest tipus de discurs no és la fossa d’un govern concret, sinó la fossa de la pròpia democràcia espanyola. Un sistema només pot funcionar si tots els actors accepten unes regles mínimes: que els resultats electorals són vàlids, que els governs sorgits del Parlament són legítims i que l’adversari polític és tan ciutadà com un mateix. Negar això és dinamitar el consens constitucional del 1978.