No té només valor el ple, el que està omplert, farcit o atapeït; no només és valuós el sencer. En grec, el terme kenon (buit) posseïa dues accepcions: podia ser imperfecció i podia ser complementarietat. Ens han influenciat excessivament les experiències porugues de la infantesa: miràvem el pou i ens quedàvem amb la foscor de la cavitat i no, perllongant la mirada, amb l’aigua del fons. Quan posam mirada a l’interior del nostre jo, descobrim mancances, uns buits que definim precipitadament com obscuritats portadores de les sensacions agres del dubte i la por. Què fer? El pintor Rembrandt dedicà tot el seu geni a fer que l’obscuritat fos visible i els escultors Julio González i Jorge Oteiza es dedicaren a mostrar que el forat no era desgràcia, sinó gràcia; i que el buit no era absència, atès que en moltes de les seves figures el buit resultava esponerós.
El forat zenital de l’avenc de Son Pou, a la vila de Santa Maria del Camí, és admirable com ho és, a la Tramuntana, el forat roquer de na Foradada o, a Roma, l’espai obert a la cúpula del Partenó. La mancança no ha de ser el lloc de l’angoixa que neutralitza projectes de futurs engrescadors. Si és ver que un buit a vegades és comparable a la defectuositat de l’egoista, és ver que, altres, s’assembla a qui, desprenent-se de l’individualisme, obté complementarietat quan s’emparella.