L’aparició d’un infame mural publicitari de Vox a la via pública de Maó ha encès les sangs de la bona gent. Es tracta de la imatge d’una dona presumiblement musulmana amb burca (que, per cert, no he vist mai a Menorca) i d’una dona occidental somrient, amb una pregunta: «¿Qué España quieres?». No fa falta que posi: «¿Una España cristiana o una España musulmana?». I una resposta: «Nosotros lo tenemos claro», amb el logo de Vox.
A diferència d’altres murals, com el de El Ejido, en aquest no han posat, sota la dona tapada els logos del PP i del PSOE. Es tracta d’una passa més d’aquest partit en la seva deriva radical xenòfoba, convençuts que els dona un rèdit social que després es transforma en resultats electorals. Supòs que el cas d’aquesta tanca, que ja ha estat degudament costumitzada, farà que l’Ajuntament (tots els ajuntaments) revisi les bases dels contractes amb empreses per la gestió dels espais publicitaris públics i impedeixi que serveixin per a escampar odi, fanatisme, xenofòbia, vulneració dels drets humans.
Avui, l’esquerra àmplia està com espantada quan veu que aquest partit ultradretà marca màxims en les enquestes, fins a arribar a un 17 o 18 %. Naturalment, és així, perquè, per una banda, el seu discurs cala en sectors que estaven adormits o que habitaven en el PP i que es van deixondir a partir del procés independentista a Catalunya, però també perquè l’altre missatge, el de rebuig a la política, cala entre les classes obreres i capes populars.
L’any 1993 va tenir lloc una conferència política d’Esquerra Unida o del PCE, en la qual va participar Julio Anguita. 1993: fa 32 anys. En aquell temps, els partits polítics i els mitjans de comunicació, davant el creixement de l’extrema dreta a França, Itàlia, Alemanya, Àustria, Grècia, etc., cantaven glòries del model espanyol, ja que havia sabut -deien- contenir aquest fenomen, que es considerava passatger, al nostre estat. Aquell dia de novembre, Julio Anguita va afirmar que el feixisme ja era present a Espanya, un fet que es podia veure en l’increment de la xenofòbia i el fanatisme patriòtic. Anguita va dir llavors: «Este fascismo magmático està aquí, crece cada día, solo le falta una vertebración política».
Me’n record de les crítiques que va rebre. Com sempre, el van tractar de visionari. Ell havia vist com a França, el partit de Le Pen guanyava majories en feus que anteriorment havien estat parròquies comunistes, i es demanava com era possible que passés això, pregunta a la qual es responia: «Para mí el comunismo es un ejercicio de pensamiento permanente, de reflexión. Vamos, eso es lo que yo aprendí. Entonces, el comunismo visceral, el comunismo de corazón sin razón a mí no me interesa. Yo sé que esto que digo es una blasfemia».
La cosa és que durant aquests 32 anys d’ençà les declaracions, les persones hem perdut la capacitat humana de l’estudi, la comprensió i la reflexió, per contra, ens deixam endur pel tuit, pel titular, per l’ocurrència, pel blanc-negre, per la consigna... per coses que ens evitin la fatiga de pensar. És en aquest paisatge on creix VOX només assenyalant tres o quatre enemics d’una pretesa societat feliç en la que només fa falta obeir el líder. I tot això succeeix en una societat que comença a adoptar postures defensives basada en la por: por al canvi climàtic, por a la sobrepoblació, por a l’escalada armamentista, por als discursos violents que guanyen adeptes.
En aquest panorama, les formacions polítiques que, com Vox i altres, donen respostes viscerals i simples obtenen fidelitats immediates. No crec que l’esquerra hagi d’actuar igual, ja que així ens instal·laríem en el «frontisme», sinó que hem d’apel·lar una vegada més a la capacitat humana de la raó, de la comprensió, del compromís, de la solidaritat. Però, per això, fa falta que la representació política d’aquest magma tan plural com és l’esquerra, sigui el fruit de la suma i la convergència. No guanyarem aquest moment dialèctic des de la divisió, disputant-nos un espai que ha minvat i que encara pot tornar-se més petit. Em fa un poc de pena veure aquestes disputes per un 1% de l’electorat. Com també em fa mal recordar com els plantejaments hegemònics fan que avui el Consell Insular de Menorca tengui un govern PP-VOX quan la majoria social a Menorca era encara d’esquerres i progressista.