El Partit Popular travessa una etapa política amb dues cares aparentment contraposades, però connectades estructuralment: la d’un Alberto Núñez Feijóo que no acaba d’assolir el poder estatal i la d’una Marga Prohens que governa a les Illes Balears gràcies a pactes que erosionen la centralitat ideològica del seu partit. Una oposició que crida molt, però actua poc, i un govern que actua molt, però renuncia massa. Aquest és, en essència, el retrat del PP actual.
Quan Feijóo va arribar a la direcció del PP el 2022, ho va fer amb l’aurèola del gestor solvent, del moderat capaç de reconciliar les diverses ànimes d’un partit trencat. Però tres anys després, la seva metodologia ha quedat marcada per una prudència que voreja la inacció i una retòrica inflamada que no es tradueix en actes. El contrast entre el llenguatge –on Sánchez és «ese tío» i «el capo de la mafia»– i la manca de gestos parlamentaris contundents –com la no-presentació d’una moció de censura– debilita la credibilitat del seu lideratge.
Feijóo no arrisca, i això té conseqüències. Prefereix el càlcul fred que el gest simbòlic. I en política, com ho demostren figures com Felipe González o el mateix Pedro Sánchez, sovint és el gest el que obre la porta al canvi, no el càlcul. La por al fracàs, la pressió d’Ayuso i la manca de control sobre els seus barons autonòmics l’han convertit en un líder més centrat a sobreviure que a liderar. La seva agenda real, com es va veure a la manifestació del 8 de juny a Madrid (la setena contra el Govern), no sembla tant per fer caure Sánchez com per reforçar el seu lideratge intern abans del congrés del partit.
Aquest immobilisme estratègic no només desgasta el PP com a alternativa, sinó que l’alia, sovint de forma tàcita, amb els postulats de Vox. Quan la retòrica esdevé més pròpia d’un míting radical que d’un debat institucional, i quan comparteix carrer amb banderes franquistes i discursos d’odi, el PP perd la centralitat i la capacitat d’aglutinar el vot moderat. Feijóo ha intentat imitar el to d’Ayuso per recuperar votants, però la còpia rarament supera l’original.
Si Feijóo és la metàfora del poder que no arriba, Marga Prohens representa el poder que es conserva a qualsevol preu. Presidenta d’un govern autonòmic gràcies al suport de Vox, ha optat per una metodologia que combina discreció comunicativa amb una cessió programàtica profunda. L’exemple més clar és l’acord pressupostari amb l’extrema dreta, que inclou retrocessos en matèria lingüística, educativa, migratòria i memorialista.
Erosió d’un patrimoni col·lectiu
En matèria de llengua, el gir és evident. El català perd centralitat com a llengua vehicular i es rebaixa el requisit per accedir a la funció pública. Amb el pretext del bilingüisme i la «llibertat d’elecció», es promou una política que desnaturalitza la immersió lingüística i que, de facto, margina el català en un context en què ja és la llengua feble. Aquesta laminació institucional del català es ven com una flexibilització, però és una erosió lenta d’un patrimoni col·lectiu.
En política migratòria, el gir és encara més dur. El PP balear ha assumit el relat de Vox sense matisos: criminalització dels menors no acompanyats, proves dentals per verificar edats, eliminació de subvencions a entitats socials, i plans de deportació. No es tracta d’una política migratòria ferma sinó d’una política reactiva, dissenyada per tranquil·litzar l’extrema dreta i generar un imaginari de control, tot i que els problemes de fons –com la falta de recursos o de coordinació amb altres administracions– no s’afrontin.
La derogació de la Llei de Memòria Democràtica completa el triangle ideològic del pacte: llengua, immigració i memòria. L’eliminació d’aquesta norma no respon a cap urgència social ni eficàcia de gestió; respon a una voluntat de reescriure simbòlicament el passat i de desarticular consensos democràtics construïts amb esforç durant dècades.
Tot i les diferències de context –Feijóo a l’oposició, Prohens al poder–, les metodologies que despleguen responen a una mateixa lògica: la de controlar el relat intern i mantenir-se en el lloc que ocupen, més que de construir un projecte de futur. Feijóo evita riscos per no perdre suports dins del PP; Prohens accepta renúncies per mantenir el govern. Tots dos projecten una política centrada en la resistència més que en la iniciativa.
Cap dels dos no ha plantejat, fins ara, una alternativa clara, sòlida i recognoscible. L’estratègia de Feijóo és sorollosa però ineficaç; la de Prohens, eficaç però regressiva. El primer mobilitza sense resultat; la segona governa sense horitzó.
El problema de fons no és tant la naturalesa de les aliances, com què s’està disposat a cedir per mantenir-les. El pacte amb Vox, tant al carrer com als despatxos, no és neutre. Modifica prioritats, contamina discursos i desplaça els marcs de debat. La dreta que volia renovar-se torna, en realitat, a vells esquemes de confrontació, de por i de recentralització. I ho fa a costa de drets culturals, garanties democràtiques i cohesió social.
El risc més gran és que aquestes metodologies s’acabin normalitzant: que la política esdevingui una lluita per la supervivència interna i l’ocupació de l’espai institucional, i no una proposta de país. Espanya i les Balears necessiten lideratges valents, amb conviccions sòlides i capacitat de dialogar sense diluir-se. Ni Feijóo ni Prohens, ara com ara, han demostrat que estiguin disposats a fer aquest pas.
L’enyorat Gabriel Cañellas
El Partit Popular, que viu un moment de transició amb un líder estatal que no acaba d’arrencar i amb dirigents autonòmics que governen a base de renúncies, sembla més preocupat per resistir que per construir. Feijóo té l’oportunitat d’encarnar una dreta moderna, europea i institucional, però s’encalla en la confrontació i la por de perdre el control. Prohens, per la seva banda, podria haver estat un model de centredreta balearista (com ho va ser l’enyorat Gabriel Cañellas), però s’ha entregat a una agenda que erosiona els consensos socials que han fet possible la convivència a les illes.
Davant d’aquest escenari, i sense minimitzar la responsabilitat directa de Prohens i del PP, cal obrir, però, un espai per a una reflexió fent una pregunta que pot resultar incòmoda: Podia el PSOE, tot i estar a l’oposició, fer alguna cosa per evitar aquest desenllaç? La pregunta no és ni retòrica ni pretén ser oportunista. Apunta només a una responsabilitat que, sense ser principal, tampoc és del tot inexistent. I això perquè quan es tracta de protegir valors estructurals d’una societat, cap partit que es consideri constitucionalista no pot limitar la seva actuació a esperar exclusivament el desgast del rival.
Després de les eleccions, amb una presidenta en minoria, el PSOE va optar per una oposició frontal i sense concessions. Lògica des del punt de vista partidista i comprensible ideològicament. Però aquesta estratègia ha tingut costos molt concrets per a la ciutadania. Per això considero legítim preguntar-me si una actitud més dialogant, sense necessitat de cedir els principis, hauria pogut evitar l’entrada de Vox en la presa de decisions fonamentals.
Diàleg estratègic possible
El precedent del desembre de 2024 és revelador. Davant l’aprovació per error d’esmenes de Vox a la llei de simplificació administrativa, el PP es va veure obligat a recórrer al PSOE per revertir-les. El PSOE hi va accedir, i a canvi es va preservar la Llei de Memòria Democràtica. Aquesta operació demostra que el diàleg estratègic és possible, fins i tot entre partits confrontats.
Aquesta manca de voluntat de trobar espais compartits contrasta amb la decisió del mateix PSOE de facilitar la investidura de Mariano Rajoy l’any 2016. Aquella abstenció, que va costar el càrrec a Pedro Sánchez (un dels polítics més hàbils que té Espanya, però també dels més intransigents), va ser una mostra de responsabilitat institucional per evitar una tercera repetició electoral. Per què aquest sentit de responsabilitat no es va activar a les Balears? Per què no es va explorar una abstenció condicional per permetre un govern del PP en solitari, amb acords puntuals i clàusules de salvaguarda per a les grans qüestions que ara s’han malmès?
Acordar no vol dir cogovernar. Cedir en la forma no és cedir en el fons. El PSOE podria haver condicionat el seu suport puntual a la defensa del model d’immersió lingüística, al respecte per la memòria democràtica i a una política migratòria ambiciosa i humanista. No calia entrar al govern ni avalar la totalitat del programa del PP. Només calia tenir clar quins eren els límits que no es podien traspassar i actuar amb intel·ligència estratègica per protegir-los.
Aquesta actitud s’hauria pogut traduir en un suport tàcit però decisiu a iniciatives puntuals, establint una nova cultura institucional basada en la responsabilitat compartida. En lloc de confrontar des de la distància, es podria haver influït des de la proximitat crítica. En altres paraules, podria haver exercit una oposició útil. Una oposició que, en moments excepcionals, és capaç de posar l’interès general per damunt del càlcul partidista.
La renúncia del PSOE a jugar aquest paper no són bones notícies per a la política ni per a la societat, sobretot quan l’espai que no ocupa la centralitat democràtica l’ocupa l’extremisme. Perquè quan el centre no arbitra, el radicalisme marca les regles. Això és exactament el que ha passat a les Balears: Vox ha imposat l’agenda, no per força, sinó per absència d’una alternativa negociada i viable.
Desconec si el PP de Prohens hauria accedit a dialogar amb el PSOE i, per tant, no puc assegurar que el que jo estic reclamant en aquest article hauria estat possible, però crec que els socialistes haurien d’haver intentat encarnar una funció de contrapès responsable, garantint que determinades línies vermelles no es creuessin, sense necessitat d’embrutar-se les mans ni perdre coherència. Aquesta funció, tan pròpia de la maduresa democràtica, és la que sovint manca quan els partits es tanquen en la seva trinxera ideològica.
Enfortir la democràcia
Aquest és el nucli de la reflexió que pretenc fer, una reflexió amb la qual no pretenc –ni fer-hi prop!– criminalitzar el PSOE, sinó tan sols preguntar-me en veu alta si, amb una mica més de flexibilitat, no hagués contribuït a salvar els consensos fonamentals. I si aquesta flexibilitat no sols no hauria estat una renúncia sinó, ben al contrari, una manera d’enfortir la democràcia.
Salvar l’essencial és, de vegades, més important que tenir la raó absoluta. I la política, si vol estar a l’altura del seu temps, ha de saber distingir quan cal oposar-se amb contundència i quan cal oferir una sortida per evitar mals majors. Potser el PSOE ha deixat escapar una d’aquestes ocasions. I, mentre es prepara per reclamar responsabilitats a la senyora Prohens per la seva política, potser també seria desitjable que fes una revisió profunda sobre les seves omissions.
* Article publicat a la revista Política&Prosa del setembre de 2025