L’aigua no cau del cel, diu l’eslògan que l’Ajuntament de Maó ha promogut per conscienciar-nos que estem davant un bé escàs. La gestió hidràulica és un repte de grans dimensions i apel·lar a la responsabilitat ciutadana de l’estalvi, no hauria d’estar exempta d’una acció proactiva que trobés solucions davant aquesta problemàtica.
M’agradaria posar l’exemple de Catalunya, on llegia a la premsa que els embassaments de les conques internes, havien fregat durant el mes d’agost el 74 per cent de la seva capacitat. L’article d’«El Periódico» de Catalunya deia que les dessaladores d’El Prat i de Blanes, havien estat funcionant al 84 per cent, ajudant a mantenir unes reserves elevades. La combinació d’aportacions naturals, producció d’aigua de mar dessalada i aigües regenerades, havia permès aconseguir aquesta situació favorable que, evidentment, no estava exempta d’uns costos econòmics i energètics.
Des de la Generalitat de Catalunya s’argumentava que gràcies a l’acció d’aquestes infraestructures, s’havia pogut controlar millor la gestió dels embassaments i reduir la dependència de les pluges. Una decisió política que es va prendre la primavera passada amb l’objectiu d’evitar hipotètiques restriccions en previsió d’un període llarg de sequera.
Si en comptes d’embassaments, és a dir, d’aigües superficials, parléssim d’aqüífers, que és el que tenim aquí, podríem aplicar la solució catalana que, en definitiva, mostra com la gestió també es pot entendre des de la prevenció i no només des de la crida a tancar l’aixeta.