Arreu dels pobles que vaig recórrer per la Marina Alta i la Safor aquest setembre que ara transitam, vaig veure murals pintats als enfronts amb la imatge d’un poeta i citacions d’alguns poemes seus. Sorprenent. La devoció cap als poetes semblava ser una cosa del passat, quan la gent creia en els poetes i els atorgava el do se ser la seva veu, la veu que era compendi de la sensibilitat col·lectiva, aquella que esdevenia testimoni del seu temps i obria les senderes de demà. Queden molt lluny aquelles manifestacions massives de condol públic quan un poeta estimat moria i de forma espontània sortia al carrer, en els funerals més multitudinaris que mai no s’havien vist, per dir adéu a Jacint Verdaguer. Queden també enfora aquells temps que la gent aprenia de cor alguns poemes, perquè els poetes eren sentits com un oracle que guiava, com una estela que indicava un camí. Açò vaig sentir en veure pertot la imatge de Vicent Andrés Estellés a les places de Gandia, pels carrers de Pego, a les estacions de Dènia. I arreu es repetien els versos il·lustres «Assumiràs la veu d’un poble». Que polit, vaig pensar, que un poeta s’erigeixi en l’emblema de la lluita d’un poble i en contra d’un govern que governa en contra del sentiment general. Encara queden poetes d’afecte popular i d’efectes ciutadans.
El País Valencià, ja ho hem dit en altres escrits d’aquesta secció, pateix un govern PP-Vox que els va en contra de la llengua pròpia i de la seva cultura. Com aquí, però encara més greu, i d’ençà dècades. Pel carrer la gent està enfurismada per les polítiques lingüicides, per les tergiversacions històriques, per les mentides sistemàtiques, pels maltractaments a la identitat i per les manipulacions legislatives. De tot plegat s’ha anat configurant una resistència. Quan les bastonades són contínues, el contraatac és resistir. La gent d’aquells pobles que vaig recórrer amb un grup d’amics valencians m’ho demostrava en tot moment.
En una trobada festiva per celebrar el costum antic de com llavors s’elaboraven les panses (de la mateixa manera que ho feien ja els àrabs), els habitants del poblet de Benicolet (per allí també tenen molts topònims amb el prefix Beni-, Bini-, com a Menorca) van començar l’acte amb un minut de silenci pels infants assassinats a Gaza, van aixafar tres ous enmig de la plaça que corresponien als de Putin, Trump i Netanyahu, i, en acabar van irrompre amb la consigna «Mazón, dimissió» per la desastrosa gestió de la DANA (per dir-ho d’alguna manera) del president de la Generalitat valenciana. D’entre els ciutadans, un senyor major i d’altres de més joves portaven una samarreta amb la imatge del poeta Andrés Estellés i el vers «assumiràs la veu d’un poble». Tot un exemple, emocionant, de gent compromesa des de la senzillesa i la veritat. Gent de la resistència. I quan la resistència es fa per mitjà de la poesia, encara és més bella i més fonamentada.
Què vol dir assumir la veu d’un poble? Parlar una llengua és més que comunicar un sentit. La veu d’un poble és aquella part de la singularitat que més caracteritza una gent i que recull no només una eina de comunicació sinó també una memòria que ha estat silenciada i que ara la volen subordinada. Però sobretot és una actitud, una actitud de resistència davant la injustícia i la repressió. Parlar i actuar per sobreviure ara i per viure en plenitud demà. Els actes de resistència civil que es donen arreu són a causa d’aquesta situació desesperada. És el compromís vital que expressa el vers d’Estellés. I acaba el poema «Allò que val és la consciència / de no ser res si no s’és poble». Perquè som i serem gent resistent.